El migdia és un moment de gran activitat i expansió energètica a l’atmosfera. És el període del dia en què l’atmosfera és més lleugera, per la qual cosa no és el més indicat per menjar en abundància. Tanmateix, com que a Espanya se sopa molt tard i, com ja hem vist, sopar copiosament és perjudicial per a la salut si es fa de nit, el costum espanyol és menjar molt al migdia i menys a l’hora de sopar. No obstant això, seria ideal que el dinar fos relativament lleuger i el sopar, una mica més consistent, sempre que se sopi abans de les set, hora solar. És com ja sabem, el costum que se segueix a molts països europeus, on el dinar és frugal i el sopar, abundós. La qüestió és que cap a dos quarts de set o les set de la tarda és quan l’energia descendent és més forta i, per tant, més gran és la potència digestiva. A més, és el moment del dia en què és més elevada la tendència a patir hipoglucèmies, fet pel qual hi ha moltes persones que, si no sopen, necessiten prendre alguna cosa.

Mai no s’arribarà a insistir prou en la importància que la nostra digestió sigui com més forta millor. Sense anar gaire lluny, quan un pacient no té una bona digestió, gran part dels nutrients a què recorre la dietoteràpia no produeixen els efectes desitjats. Per aquest motiu és molt important que es respectin totes les mesures que contribueixen a incrementar la potència digestiva o que eviten que disminueixi. I els horaris i el volum del dinar i el sopar no són un assumpte menor.

D’altra banda, si el dinar és molt fort, greixós, pesat, ric en proteïna animal, el més probable és que després de dinar en aclapari el sopor i que, durant les dues hores i mitja posteriors al dinar, la majoria de nosaltres, per més que hàgim pres cafè, no ens puguem deslliurar d’un estat de semisomnolència que ens permetrà rendir molt poc. Tanmateix, quan el dinar és frugal però nutritiu, acabem de dinar i ens adonem que tenim més energia, més recursos per continuar treballant o dur a terme qualsevol activitat.

La conclusió, en definitiva, és que els horaris alimentaris espanyols i els costums pel que fa al volum dels àpats són francament dolents. Hi ha la possibilitat que amb la integració a la UE aquests hàbits canviïn, de manera que s’avanci l’hora del sopar i que, en general, el ritme alimentari s’adeqüi a l’evolució de l’energia durant el dia i a les lleis naturals.

Quant a l’ordre dels plats, cal començar, generalment, pel que sigui més yang –el més pesat i salat– i acabar pel més yin. Però abans de detallar aquesta idea, convé que diguem unes quantes coses sobre els aperitius.

Quan la persona no té gaire gana i pateix de falta de força digestiva, sol estimular l’apetit o, el que vol dir el mateix, encendre el foc digestiu amb algun aperitiu amarg o picant –alcohols de diverses menes, olives… Si mengem correctament no caldrà que recorrem als aperitius, ja que sempre tindrem la gana adequada abans de cada àpat. No obstant això, si de tant en tant en mengem, hauríem de procurar que siguin tan naturals com sigui possible –olives amargues o picants, pickles, anxoves, seitó, cloïsses, escopinyes…–, i mirar d’evitar sempre els aperitius amb alcohol. El fet que aquesta mena d’aperitius sigui «inevitable» vol dir que hem de renovar adequadament el nostre foc digestiu. El que no hem de fer mai abans de menjar és prendre productes de tipus greixós, com ara fruita seca, ja que treuen la gana, ni tampoc fruita, que disminueix la força digestiva.

En relació amb el dinar en sentit estricte, és ideal començar amb un consomé o una sopa o brou vegetal, calent i lleugerament salat. Així tonifiquem la digestió, és a dir, aconseguim que la secreció de sucs gàstrics sigui més abundant, ràpida i eficaç. El brou ha de ser el menys greixós possible, llevat que siguem a l’alta muntanya i faci un fred considerable.

El plat següent ha de ser el cereal integral i, tot seguit, el peix o el llegum, la verdura d’arrel i la verdura rodona. No hem d’acabar mai la menjada amb el cereal en gra o la verdura d’arrel, llevat que tinguem molt bona digestió. El fet de prendre com a últim plat els aliments més pesants o els més contractius o més yang fa que no ens quedem satisfets.

És important que el menjar quedi untuós, amb una mica de lluentor, saborós i bo sense que sigui greixós. Per aconseguir-ho podem recórrer, en el cas dels plats de cereals, a l’amarant, que fa d’espessidor i, a més, aporta un plus de nutrients molt aconsellable per a les persones que necessiten una alimentació especialment rica, com ara nens, estudiants, esportistes o dones embarassades. També, per tal que el menjar quedi untuós, podem combinar aliments i condiments diversos en què hi hagi, en la proporció adequada, la proteïna, les llavors, els olis de primera premsada en fred, amaniments com ara el vinagre d’arròs o complements d’altres sabors, segons el gust de cadascú.

Si gaudim d’una bona força digestiva, podem prendre postres un cop a la setmana. Això sí, si es tracta de fruita, hem de mirar de consumir-la cuinada, no pas crua. Ja hem comentat que no és bo prendre fruita crua després de menjar, ja que produeix fermentacions. És ben diferent una compota de poma, de pera o d’alguna altra fruita. Es pot menjar tal qual o amb gingebre, canyella i una mica de sal. En qualsevol cas, sempre que es pren fruita, encara que sigui cuinada, la digestió perd força.

Si, malgrat tot, optem per menjar fruita crua, hem de saber que la que l’estómac tolera millor és la maduixa, sobretot si és de cultiu biològic. El problema de les que no són biològiques és que estan cultivades amb grans quantitats de productes químics, especialment gas bor, cosa que les fa més indigestes, més yin i menys recomanables. Una altra fruita crua de digestió fàcil és la síndria. Com que és una fruita de terra, es tolera bé si no en prenem massa i si no tenim fred a la zona digestiva, és a dir, si no hi ha símptomes com ara debilitat digestiva, poca gana, esgarrifances davant les coses fredes, apetència per la calor, tendència a patir d’inflors de panxa, flatulències, femta tova o aquosa, digestions lentes, cansament o sensació de fred intern.

Unes altres postres molt aconsellables són els derivats d’hortalisses cuinades com a dolços. És el cas, per exemple, de la carbassa valenciana, que es pot coure al forn o al vapor amb canyella, pell de llimona i panses. Es tracta de postres molt nutritives i digestives que ajuden a acabar l’àpat.

En el cas que a l’hora de dinar no tinguem gaire gana, podem menjar menys quantitat de cada aliment o bé prendre de primer un brou vegetal salat –condimentat amb miso, shoyu o sal marina–, que tindrà un efecte alcalinitzant; de segon, cereal amb proteïna –condimentat amb sal de sèsam o pickles–, plat, al contrari de l’anterior, lleugerament acidificant, i, per acabar, un te o un cafè de cereals, que també alcalinitzen.

Com que en el total dels àpats del dia hem de mirar de respectar els percentatges de nutrients que vam veure en parlar de les recomanacions de l’OMS, si al migdia mengem una bona quantitat de cereal i proteïna, a la nit caldrà que incrementem la ingestió de verdures.