Que aquests últims anys vivim una autèntica onada de despoblament rural ja no ho qüestiona ningú; de fet, en els últims mesos ha saltat a l’agenda pública gràcies a la reacció dels moviments socials en defensa d’un món rural viu.

Aquest despoblament ha estat el resultat de dècades d’una política agrària que ha abandonat l’agricultura i la ramaderia de petita escala i que ha atorgat un poder immens als grans oligopolis, que controlen les entrades del sector agrari, energia, fertilitzants, pinsos, llavors i la distribució alimentària.

El que tenim a conseqüència d’això –era inevitable– no és un despoblament rural genèric, sinó una desaparició de les persones que es dediquen a l’agricultura i ramaderia familiar i de petita escala, justament les que han mantingut la vida als nostres pobles i la gestió del territori. L’última enquesta de la UE diu que entre els anys 2003 i 2013 l’Estat espanyol ha perdut un 13,4% de les explotacions, i que la població activa en el sector primari és del 3%, la gran part per sobre dels cinquanta anys. No obstant això, la mateixa enquesta també diu que la superfície dedicada a l’agricultura es va mantenir força estable durant el període 2003-2013; la disminució en el nombre d’explotacions implica un augment significatiu de concentració agrària: és a dir, menys finques i cada vegada més grans. I no només això, sinó que aquestes finques i explotacions viuen un procés en el qual estan passant a ser gestionades per societats mercantils i fons d’inversió.

No obstant això, paradoxalment, alhora que ens diuen que el camp no té futur, que no se’n pot viure i que per això la gent ha d’emigrar, veiem que la inversió en agricultura és tendència total a escala mundial, amb rendibilitats molt superiors a altres sectors productius, i a més amb una volatilitat molt més baixa i amb una perspectiva a l’alça a mitjà termini. Entre altres coses perquè cada vegada hi ha més milions de persones que cal alimentar. Sense anar més lluny, les xifres estatals són aclaparadores: per exemple, en agricultura, el valor de la producció, segons dades del Ministeri d’agricultura, ha crescut de 26.148 a 29.031 milions d’euros en els últims deu anys; i a més l’Estat espanyol s’ha convertit en aquests darrers anys en el tercer productor mundial de porc i en el tercer exportador mundial.

El procés de transformació agrària està en marxa; es tracta d’apostar per grans empreses, que acaparin extensions enormes de terra, molt capitalitzades, altament lligades a la gran indústria alimentària i als mercats globals per a l’exportació. Però per fer-ho necessiten eliminar l’agricultura i ramaderia familiar i de petita escala i substituir-la per assalariats. Els agricultors i agricultores, dit en altres paraules, sobren.

Aquests moviments de fons i grans empreses que integren tota la cadena de producció amenacen de transformar el nostre sistema agrari i posar fi a la vida dels nostres pobles; amb la qual cosa Europa passaria de ser una agricultura basada majoritàriament en petits i mitjans agricultors a una altra, altament industrialitzada, sense ells. Perquè aquest procés tingui lloc, necessiten que marxin ja, que els més vells els malvenguin les seves terres i evitar el relleu generacional, perquè és aquí on hi ha el moll de l’assumpte, el control de la terra i els escassos recursos hídrics.

Però no us equivoqueu: en aquest model d’agricultura extractivista, n’hi ha pocs que guanyen, però en realitat va en sentit contrari cap al que no només reclamem organitzacions i moviments socials, sinó institucions internacionals com la FAO, que és reclamar la importància crucial de l’agricultura de petita escala, lligada al comerç local, com a antídot contra processos dramàtics com la crisi climàtica, el despoblament rural, la fam o l’avanç de les malalties lligades a un consum alt d’aliments processats i altament industrialitzats.

No podem parlar d’un procés de despoblament, sinó d’expulsió.

Javier Guzmán
Javier Guzmán

Director de Justícia Alimentària

  @javiergusmao