Te’n recordes del dia que vas obrir la nevera i només hi vas trobar un trist tomàquet i una pastanaga? I de com vas caure fàcilment a la temptació d’agafar el telèfon i trucar al tele-x de torn? Vivim en un present en què el tele menjar està a un tele clic i a un tele segon de distància, i, admetem-ho, el món gira tan de pressa que la norma segueix sent, cada vegada més, que l’alimentació saludable quedi a l’última posició de la nostra escala de prioritats. I no parlo només del tele menjar, també poso al mateix sac els preparats, processats, etc. Tot allò que impliqui reduir el temps que passem a la cuina a mig minut, o a un minut i mig, com a màxim.

Amb la maternitat, apareixen noves inquietuds

Per a mi, la revelació va arribar amb el naixement del meu fill. Més concretament, quan als sis mesos, aproximadament, va tocar introduir aliments sòlids a la seva dieta. I és en aquest moment quan t’adones que et falten eines (receptes, idees, aliments de qualitat!) perquè, òbviament, no li donaràs al teu nadó un tros de pizza, per molt casolana que sigui, o un plat de pasta, per molt saborosa que hagi quedat la salsa carbonara. Així que comences a replantejar-te la teva nevera, i després, la teva dieta, i després, els aliments que compres i on els compres. I, quasi sense pensar-ho, t’adones que estàs rememorant la teva infantesa, el menjar casolà que cuinava el teu pare, la rutina dels dissabtes al mercat del barri, la dieta setmanal que incloïa un dia de llegums i truita de patates, un dia de peix, un dia de carn o de pollastre, molta fruita i verdura, i, fins i tot, un dia de pasta i croquetes. I tot això, una vegada més, et fa qüestionar, realment qüestionar, la manera en què el fastlife o el fastworld ha obert la porta al fastfood. I penses que, en realitat, costa ben poc obrir una via alternativa, que no és res innovador sinó més aviat el contrari: és un retorn a tot allò d’abans, a tot allò conegut, als guisats de l’àvia amb el pollastre de granja i les verdures de temporada de l’hort.

La meva amiga i companya de projecte, la Isabel, rememora la seva infantesa amb un somriure recordant com li fastiguejava que a casa seva no es mengés brioxeria industrial. Els berenars eren a base d’entrepans, amb pa del forn tradicional, i acompanyats de llet fresca del dia. Els dolços i la rebosteria estaven reservats per als caps de setmana ocasionals i per a festes com el Nadal, la Setmana Santa o el dia de Tots Sants, i tot s’elaborava a casa amb receptes heretades de les àvies.

Li molestava que no li deixessin menjar el dònut de torn, sí, però ara s’adona de com n’està, d’agraïda, de l’alimentació saludable que regnava a casa seva. L’Isa va tenir el moment de revelació quan va marxar del niu familiar, a Córdoba, per venir a estudiar i a treballar a Barcelona. Va ser en aquell moment quan va veure per primer cop botigues senceres dedicades a productes d’alimentació preparats i llestos per a esclafar i consumir al moment. M’explica com li va sorprendre, ja que a Córdoba la gent aconseguia fer temps per anar a menjar a casa, encara que fos per anar-se a menjar les sobres del sopar del dia anterior. A més, va ser al llarg de la malaltia del seu pare que es va adonar de la importància que té mantenir una dieta equilibrada; la bona alimentació que havia mantingut el seu pare tota la vida va influir enormement en el procés de la malaltia.

Un Rusc multicultural per a tots

I va ser així com un dia, parlant de tot això, l’Isa i jo vam decidir llençar-nos a l’aventura i començar a imaginar un projecte en què poguéssim influir positivament sobre les tendències de consum i alimentació de la nostra societat, una societat cada vegada més ràpida i cada vegada menys saludable. L’oportunitat va arribar amb El Rusc Que Diu Sí!, una iniciativa de consum responsable que es recolza amb el contacte directe entre el productor local i el consumidor com a mecanisme per a establir comunitats de consum en què no només es produeix un intercanvi de productes sinó que, a més, s’estableixen vincles entre els seus membres. La idea ens va enganxar de forma immediata i, des del mes de maig som les Responsables del Rusc Born, una comunitat formada per més d’una vintena de productors locals i quasi un miler de veïns del barri, alguns dels quals són estrangers, ja que es tracta d’un barri força internacional i multicultural. El Rusc té lloc a l’”Espai Mescladís”, un projecte molt arrelat al barri i que conjuga diferents cultures amb la cuina com a pretext.

Durant aquests mesos, ens hem dedicat a fer una gran tasca de comunicació i, sobretot, ens hem dedicat a establir vincles amb la nostra xarxa de productors i consumidors, molts dels quals són fidels i repeteixen cada setmana.

L’Isa treballa a jornada completa i compagina la seva feina amb el projecte del Rusc, dedicant-hi estones als matins i a les nits. El dimecres, amb el dia de la distribució del Rusc, li toca córrer la marató per arribar a temps i fer els preparatius necessaris per a rebre els productors i organitzar les comandes dels consumidors. En el meu cas, he pogut anat compaginant les meves tasques de mare a jornada completa amb les demandes del projecte, tot i que, en més d’una ocasió, m’hagi fallat la cangur i no hagi tingut més remei que portar el meu fill a la distribució setmanal. Això sí, ell ha estat encantat de tastar les diferents fruites acabades de collir de l’hort.

L’Isa i jo continuarem a càrrec del Rusc Born i seguirem imaginant projectes que contribueixin a canviar els hàbits de consum i d’alimentació de la nostra societat. I ens agradaria pensar que el missatge va calant o, almenys, que ja ho ha fet a les nostres llars. Perquè, tot i que les pizzes casolanes i les salses a la carbona segueixen tenint una mica de presència al rebost, ja no hi ha dia que obrim la nevera i només hi trobem un trist tomàquet i una pastanaga.

 

Blanca Thiebaut Lovelace
Isabel Prieto Zafra
El Rusc Born, El Rusc Que Diu Sí!