Quan, des d’Etselquemenges, em van demanar que fes un article sobre l’alimentació de mascotes vaig tenir un bon dilema. Em deien de parlar de la manera de triar un bon pinso o de dietes casolanes… Abans de tot, “pinso bo” és un oxímoron, amb alguns matisos que més endavant explicaré. Per començar, potser val més que expliqui com jo, una vegetariana convençuda, vaig començar a alimentar els gossos de casa amb carn crua.

Fa cinc anys i mig vam adoptar la Mia, una podenca d’un any que venia d’un poble de la Rioja. Feia anys que no convivíem amb gossos, i els que m’havien acompanyat durant la infantesa havien menjat sempre arròs amb pollastre i verdures, i sobres de casa. Era el més habitual fins a principi dels anys noranta, quan es va començar a alimentar les mascotes o animals que convivien amb els humans a casa amb pinso que venien els veterinaris.

Abans, els animals eren majoritàriament considerats de treball: per vigilar o per caçar, i entre les prioritats dels humans que se n’encarregaven no hi havia preocupar-se gaire per la seva salut o alimentació. Així, si menjaven sobres, ossos, arròs o pa dur ja era molt. Amb el canvi de percepció del benestar dels “animals de família”, augmenten les visites al veterinari, l’economia de la salut animal… i també els pinsos anomenats “Premium” que venen aquests mateixos veterinaris, que, per cert, tenen molt poca formació en nutrició a la carrera (i la que els donen, la reben de nutricionistes que treballen per a la indústria del pinso).

Amb tots aquests antecedents, vam comprar a la Mia el millor pinso que trobem al veterinari. Ens l’estimem molt i a l’associació on l’adoptem ens recomanen donar-li pinso. És el millor per a ella! I aquí comença una travessia… Diarrees constants i freqüents, amb mucositat, sense un origen específic. Canviem de pinsos, i les diarrees continuen. Un parell de cops per setmana, o tres, l’havíem de baixar de nit al carrer quatre o cinc vegades. Visites a la veterinària, medicació… Li fem arròs amb pollastre, i la gossa millora. Diagnòstic del veterinari: intestí immadur.

No sabíem quina vida havia portat abans de ser recollida al camp, ni què menjava des de cadell, però tenia clar que, si cuinava jo, la gossa no tenia cap problema intestinal.

Amb la premissa que el millor era el pinso, segueixo provant fins a arribar als pinsos anomenats “Super Premium”, sense cereals, amb ingredients aptes per al consum humà, sense subproductes… A preu d’or. I sí, va millorar. Potser el problema són els pinsos i el que hi posen! De tres o quatre diarrees a la setmana, passa a dues o tres al mes, però no marxen. I el menjar casolà se li posa bé.

Com puc saber quin seria el millor pinso?

Doncs hi ha diversos tests i comparatives que corren per internet que ens ajuden a veure si la marca que volem comprar és prou bona o és només una suma de cendres i additius. Algunes pistes fàcils: no comprar-ne cap de supermercat ni de marques que venen els veterinaris. Són dues gammes diferents i és cert que millor el de veterinari que el de súper, però en tots dos casos hi ha ingredients de qualitat pèssima amb controls higiènics més que dubtosos.

Amb la llista d’ingredients al davant, què podem valorar per descartar un pinso? Si els primers ingredients que hi apareixen són grans o derivats dels cereals (farina de blat de moro, soja, arròs…), especialment si no especifica si és el gra sencer; si l’aportació de proteïna animal és en forma de farina o subproductes, sobretot si no diu de quin animal és (pot dir “au de corral” o “boví”); si el percentatge total de carn o derivats és inferior al 50%; si conté els additius següents: BHA, BHT, etoxiquin (butylated hydroxyanisola (BHA), butylated hydroxytoluene (BHT), propyl gallate, propylene glycol, o ethoxyquin).

Quins ingredients ens poden animar a comprar un pinso? Doncs que la majoria dels ingredients siguin carn o peix, apte per a consum humà i/o ecològic, sense cereals (o, en el seu defecte, que porti civada), si no és extrudit, si té fruita i verdura… Això ho redueix a molt poques marques: Taste of the Wild, Acana, Orijen, Gosbi, Applaws…

Recentment s’ha publicat un documental a Netflix amb aquesta temàtica que ajuda molt a comprendre el tema de les etiquetes dels pinsos per animals: Pet Fooled.

La singularitat de B.A.R.F

Segueixo investigant i a internet trobo les sigles B.A.R.F. (Biologically Appropriate Raw Food) i webs i pàgines de Facebook amb milers de seguidors que diuen que el gos és pràcticament idèntic al llop i que tenen el mateix sistema digestiu, que és un carnívor no estricte i no pas un omnívor, que els pinsos porten tants cereals que s’assemblen més al menjar de les gallines que al dels llops, que quan s’ha vist un llop fer-se un arròs bullit…

M’informo molt, llegeixo tot el que em passa per la pantalla, i em formo un criteri preguntant a altres usuaris que han fet el canvi abans que jo, a persones que n’han après molt llegint veterinaris com el doctor Ian Billinghurst (Give your dog a bone, Barf Diet), Carina Beth MacDonald (Raw dog food), Tom Lonsdale (Raw Meaty Bones Promote Health) i amb la seva pròpia experiència. M’animo a provar les dietes BARF comercials triturades i congelades per por de donar ossos sencers. Ossos? Sí, ossos recoberts de carn crua, que és el 50% de la dieta recomanada per aquests experts.

Exemple de menú de dieta BARF

Anem a pams:

BARF significa “Biological Appropriate Raw Food” (‘alimentació crua biològicament apropiada’) i consisteix a donar a gossos i gats carn, ossos recoberts de carn (en proporció 50-50), verdura, vísceres, peix… Imitant tant com sigui possible l’alimentació que tindrien en llibertat, i vigilant que siguin aliments frescos lliures de paràsits (s’eviten amb una congelació prèvia) i que siguin aptes per a consum humà (comprats a mercats i supermercats, vaja). Els percentatges de cada aliment són variables en funció de l’individu, però en línies generals es treballa amb un 50% de carn amb os, 30% de carn o peix, 10% de vísceres, 10% de fruita i verdura. Els ossos aporten molts nutrients, com calci, proteïna, greixos… I no s’estellen si són crus i recoberts totalment de carn. Per a més informació, recomano molt el llibre de l’assessora nutricional Verónica Vincent Cruz (Dieta BARF para perros. Guía completa para alimentar a tu perro con comida natural). És una de les pioneres a l’hora de popularitzar aquesta dieta i ha ajudat moltíssims usuaris.

Quan vam començar a donar menjar natural a la Mia, no només es van acabar les diarrees, sinó que va desaparèixer el mal alè, va millorar l’estat del pèl, les deposicions es van tornar dures i seques, va desaparèixer la placa dental, i sobretot, ho vam notar en l’estat d’ànim. Li agradava més, es posava molt contenta quan li tocava menjar, i encara més quan li donava un os gran per rossegar (os recreatiu). Van ser tants els beneficis que, en adoptar el segon gos, també vam fer dieta BARF.

Un cop perduda la por, vam deixar de donar marques comercials triturades per anar al mercat i comprar peces senceres: pollastres, conills, sardines i seitons, pit de xai i vedella, fetge, cors, pulmó, puré de carbassó, bròquil i pastanaga… Les diarrees d’origen desconegut no van tornar mai més, el cost era molt menor que el del pinso Super Premium i vam deixar d’anar al veterinari per medicar-la cada vegada.

Els beneficis són tants i tan clars que mai més em tornaria a plantejar comprar menjar preparat i assecat amb matèries primeres que s’apropen al detritus, amb additius químics i unes normes de seguretat alimentària que fan llàstima: sí, la legislació en l’alimentació animal és molt i molt laxa. Si per als humans de la família hem escollit una alimentació saludable en concordança amb la nostra biologia, a la resta dels membres no humans també els hauríem d’oferir el mateix.

Anna Font Figols

Productora de televisió. Conviu amb dos gossos i ha desenvolupat molt d’interès, pràctica i estudi en l’alimentació natural de petits animals, especialment en la dieta BARF.