En què ens pot ajudar la gelea reial?

La gelea reial és una substància de suau color groc i viscosa, barreja de nèctar, aigua, saliva i hormones, segregada per les glàndules hipofaríngies i mandibulars de les abelles obreres joves (entre 5 i 15 dies), per alimentar les abelles reines durant tota la vida, les larves reals i les larves comunes, només en els primers tres dies. Així l’abella reina creix d’un 40 a un 60% més que les altres abelles, diposita més de 2.000 ous al dia i viu una mitjana de 5 i 7 anys, respecte dels 40 dies de les obreres. Un rusc sencer produeix aproximadament 500 g de gelea reial amb el nèctar d’uns dos milions de flors.

Història

Durant segles, milions de persones arreu del món l’han fet servir com a antibiòtic, energitzant, potenciador sexual i fins i tot per retardar l’envelliment. Els seus efectes terapèutics, relacionats amb especulacions, mites i tradicions, s’extrapolaven de les abelles als humans, ja que hi havia poca informació científica contrastable. La primera referència escrita data de mitjan segle XVII, de Jan Swammerdam, anatomista i zoòleg holandès, qui observava el comportament dels insectes. El 1933, el premi Nobel F. Bergius va intentar analitzar-la estudiant-ne la composició, i la va trobar tan complexa que ho va deixar córrer. L’any 1938, M. Boyer de Belvefer va fer un estudi científic i metòdic sobre els seus efectes rejovenidors, i la va administrar a animals amb resultats destacables, però només va aportar informació empírica.

Aparentment es va fer molt popular quan el papa Pius XII va prendre durant alguns dies un extracte de gelea receptat pel doctor Galeazzi, que li va produir un ràpid efecte restaurador i enfortidor. Però el cost elevat, la dificultat per conservar-la un cop extreta i l’oposició de la medicina occidental, van debilitar-ne el consum, fins que van arribar les noves tecnologies. Encara ara se’n fan hipòtesis i suposicions, que la converteixen en un aliment misteriós i alhora fascinant.

Composició

Avui tenim més informació sobre la seva composició, encara que gran part està per descobrir:

• Es tracta d’una substància àcida amb un pH pròxim a 3,6.
• Aigua: és el seu component majoritari, entre un 60% i un 70%.
• Proteïnes: constitueixen entre un 9% i un 18% (fins a un 45% de pes sec), inclou tots els aminoàcids essencials.
• Hidrats de carboni: de 7 a 18%, compostos principalment per fructosa i glucosa.
• Àcids grassos: representen del 3 al 8%, responsables d’importants propietats de la gelea reial.
• Minerals: fins a un 3%, entre els quals destaquen: potassi, calci, sodi, zinc, ferro, coure, magnesi.
• Vitamines hidrosolubles: sobretot vitamines del grup B (majoritàriament la B5).
• Moltes hormones, enzims i altres elements encara desconeguts, que actuen en sinergia amb les vitamines i minerals.

Propietats terapèutiques

Diversos estudis n’han demostrat les propietats terapèutiques, la majoria relacionades amb els flavonoides i compostos fenòlics. (Més informació)

Entre les moltes activitats biològiques que té podríem destacar les següents:

• antisèptica
• antibacteriana (sobretot tòpicament)
• antiviral
• antimicrobiana
• antibiòtica (comparable a la penicil·lina)
• antiinflamatòria
• antioxidant
• antitòxica
• antitumoral

Les persones que han consumit gelea reial experimenten un sentiment general de benestar, és a dir, una resistència a la fatiga, més rendiment intel·lectual (més concentració i memòria) i autoconfiança; tonifica i equilibra el sistema nerviós. A més els seus nutrients actuen com a estimulant global, milloren la resposta immune contra agressions externes i reforcen les funcions generals del cos. En general, es tolera molt bé (en cas de dubte, se’n pot prendre una dosi petita diluïda), fet que la converteix en un tònic natural únic al món, indicat per a totes les edats i especialment nens en moments de més activitat, especialment en els canvis d’estació o abans de l’hivern per prevenir refredats i infeccions.

Contraindicacions

Com que concentra molts nutrients, cal prendre certes precaucions. Es recomana vigilar, i fins i tot, evitar-la en cas d’al·lèrgia, malaltia d’Addison, asma, migranyes, taquicàrdia i hipertensió.

Precaucions en el consum

La gelea reial pot administrar-se per via oral o intravenosa, que es reserva únicament per a determinats pacients que reben teràpia en centres hospitalaris especialitzats. Hi ha diferents presentacions: barrejada amb mel d’abelles, pol·len i pròpolis, en càpsules, pastilles o fresca. També s’aplica tòpicament a través de productes de cosmètica.

Si bé la gelea reial fresca és la més natural i nutritiva, més enllà del seu sabor aspre que la fa poc atractiva, no és la més recomanable ja que és molt inestable fora del rusc. Mentre és a la cel·la per alimentar la larva, aquesta li fa d’agent conservant i no es degrada, tot i que arriba als 37 ºC. Però un cop fora del rusc, cal conservar-la a menys de 2 ºC, perquè no perdi propietats. És termosensible, fotosensible i, com que té molta humitat (68%), es descompon amb facilitat, cosa que origina radicals lliures. Per assegurar la cadena de fred i la bona conservació del producte, alguns experts recomanen consumir la gelea reial congelada i seca (liofilitzada), que és més estable i fàcil de transportar. Les diferències nutricionals amb la fresca són mínimes.

Cal prendre la gelea reial moderadament, al matí i en dejú, començant amb dosis baixes fins a arribar a 100-500 mg diaris per a adults i la meitat per a nens. No s’han de passar els 1000 mg diaris en cap cas. El tractament ha de durar 5 o 6 setmanes i cal descansar un mínim de 30 dies si es vol seguir prenent-ne. És recomanable consumir-la fresca i ecològica. Per potenciar-ne els efectes, val més barrejar-la amb mel, i deixar-la sota la llengua per estimular els enzims salivars. S’ha de desar sempre a la nevera. Si se’n pren massa, pot produir cefalea, augment de la tensió arterial, del ritme cardíac i nàusees.

Milca Burde

Dietista