La Isabel fa poc estava representant L’Espera al Lliure. És una dona vital que compagina èpoques de ritme trepidant amb dies de més calma. Ara s’està preparant per anar rodar “La distancia más larga” dirigida per Claudia Pinto i amb Carme Elias a La Gran Sabana Veneçolana, al mont Roraima. Fa gairebé tres dècades va començar a interessar-se per l’alimentació saludable. El pes de les emocions que demana l’ofici d’actriu exigeix forma física, energia i consciència. I l’alimentació també forma part d’aquesta disciplina.

Quan et comences a interessar per una alimentació més saludable?

Com la majoria de gent que s’interessa per una alimentació més sana, va ser a partir d’una malaltia. L’any 84, quan estava de gira amb Els Joglars vaig tenir un problema de salut: febres molt fortes que se m’anaven repetint, esgotament, malestar. Fins que vaig anar a urgències i allà em van diagnosticar una infecció als ovaris bastant greu. Em van ingressar una setmana a l’hospital i a la sortida em van dir que fes repòs absolut. Però jo tenia l’estrena a Madrid. I de repòs no en vaig fer.

Vaja...

Vaig continuar, però, amb visites al metge, perquè allò era molt delicat. Quan em van fer la primera revisió important, em van dir que podia tenir una trompa enganxada a l’úter per culpa de la infecció. Em van advertir de tots els problemes derivats: no em podria quedar embarassada i allò podia arribar a ser irreversible. I és quan, per primer cop, una amiga de la companyia, la Glòria Rognoni, em va parlar del doctor Miquel Masgrau, i em va dir que feia un règim molt especial de menjars. El metge em va visitar i em va recomanar fer el règim macrobiòtic. Vaig seguir el règim de manera estricta, i paral·lelament a l’alimentació feia banys de seient amb gingebre i herbes verdes, bullint aigua amb sal marina.

Què va passar?

Quan vaig anar al ginecòleg altre cop, per fer-me una revisió, i em van fer el contrast, van al·lucinar perquè tenia les dues trompes perfectament. I em van dir: “Què has fet?”. I jo no em vaig atrevir a explicar res, però des d’aleshores tinc una doctora naturista –vaig a la Rosa Mas des de fa vint anys. Aquesta va ser la meva entrada en aquest món: per una malaltia física.

En què consistia el règim que vas seguir?

Durant mig any, aproximadament, vaig seguir una dieta macrobiòtica estricta. Vaig eliminar totalment els sucres, la brioixeria industrial, el te i el cafè i també l’alcohol. Prenia molts llegums i molta alga i seguia les proporcions que m’indicava el doctor. També barrejava uns fermentats amb l’arròs integral.

Mig any és molt temps!

Sí, cal molta força de voluntat. I és cert que al final del procés trobava la dieta una mica monòtona, però al començament no vaig tenir cap problema a canviar, perquè m’agraden els aliments com les algues, l’arròs integral i les verdures…Fins i tot ara, que no segueixo aquest règim estricte, he incorporat moltes de les receptes que cuinava llavors. Cuino amb més algues: les barrejo amb les verdures sovint i també preparo sopa de miso, de tant en tant. Però sobretot el que he mantingut han estat els hàbits alimentaris.

Com per exemple?

Són petits detalls. La fruita mai no la menjo per postres, sinó en dejú, o entre hores. I també abans dels àpats. He mantingut el costum de beure el suc d’una llimona espremuda amb aigua al matí, al migdia i al vespre. Cuino amb molt poc oli, i és oli d’oliva. També faig molts plats al vapor i em fixo en l’equilibri, les combinacions dels aliments.

Energia i natura

La Isabel Rocatti recomana la meditació en grup. Ha assistit a les meditacions conjuntes que es fan al centre Espai Interior, a la Plaça Molina.  “La gent hi va a quarts de nou amb els seus maletins, corbates, i a un quart de deu, tots cap a la feina. Hi vas amb més energia”. Quan acaba de fer una obra de teatre o ve d’un període de molta feina, li encanta anar a la muntanya perquè diu que li genera alegria. Sovint en els períodes d’estrès, li apareixen contractures musculars. Per això intenta tenir uns bons hàbits: dormir bé, alimentar-se correctament i anar al fisioterapeuta un o dos cops l’any “igual que anem al dentista”.

Què tens en compte?

En el dia a dia, per exemple, si menjo peix l’acompanyo amb verdura i amb oli cru d’oliva. Les verdures les faig molt al vapor, que queden més cruixents i més bones. I, a més, són ràpides de fer! Les faig sense patata. I si faig pasta, per exemple, hi poso oli d’oliva i una mica d’orenga, o tomàquet natural ratllat, però no faig aquelles salses espesses i calòriques. És una manera d’alimentar-se que genera més energia… I jo no tinc la sensació d’estar limitada per una dieta, ni entenc la dieta com a concepte limitador. A mi m’agrada alimentar-me així!

Alimentació i salut van de bracet...

I tant! I les desconeixem tant! L’alimentació és una matèria que ens ve directament ensenyada per les mares, la nostra família i la tradició del lloc on hem viscut. És una herència llarga, però cadascú hauria d’investigar i experimentar quina mena d’alimentació li convé més i li aporta benestar.

De quina manera has anat fent les teves investigacions pròpies en l’alimentació i la salut?

He extret el coneixement de converses amb metges –quan he tingut problemes de salut–, amb companys de feina –que m’han recomanat llibres i m’han parlat de les seves experiències– i la vida m’ha anat ensenyant els aliments que havia d’evitar o prendre molt poc. Gràcies a aquest procés d’investigació en termes alimentaris, he anat coneixent també el món de la medicina oriental. I ara ja vaig a la meva metgessa naturista de capçalera des de fa vint anys, la doctora Rosa Mas.

I prens algun complement alimentari?

Pastilles d’equinàcia.

 “On jo realment he estat constant és en la recerca de senzillesa, d’essencialitat, i això es trasllada a la manera de cuinar, de mirar, de viure”

T'ho passes bé cuinant?

Jo no sóc de les que utilitzen la cuina per relaxar-se. Cuino per necessitat, per alimentar-me. Però si bé és cert que la cuina no em relaxa ni m’inspira especialment, tampoc no em molesta. No em costa posar-m’hi i m’agrada anar a comprar.Jo sóc molt de fer paelles, però amb verduretes i bolets!

I, de tant en tant, tens algun capritx?

A veure, pensa que jo sóc de València i allà es cuinen bombes calòriques com és l’arròs al forn, que porta patata, cigró i carn de porc. Però la meva teoria és que no hi ha aliments prohibits i altres de miraculosos, sinó que hem de trobar l’equilibri. Tot es pot tastar en aquesta vida, però la mesura i els hàbits són la clau. Aquests plats més tradicionals de València són només per dates especials, no per menjar-los cada dia.

A veure, explica’ns com les fas...!

La base és un bon suc de peix, això és fonamental. Amb peix de roca queda molt bé!  Per començar, hem de sofregir una mica de sèpia, calamar i gamba pelada petita i ho apartem.  En aquell mateix oli hi posem tomàquet ratllat i all, i li podem tirar una mica de pols de pebre vermell. Al cap de poc temps, tornem a abocar-hi allò que hem sofregit i deixem que es faci a foc lent. Afegim l’arròs que hem calculat per cada persona i hi donem dues voltes. Després hi llancem el caldo de peix per sobre, amb la proporció de dues tasses d’aigua per cada tassa d’arròs i deixem que es vagi cuinant. I ja tenim la paelleta de peix! Una altra cosa molt típica de València, per Setmana Santa, és la paella de bacallà amb col-i-flor! I també es poden cuinar molts arrossos amb verdures i llegums, amb carxofes, mongetes tendres, bajoquetes, pèsols i una mica de ceba. També hi ha les paelles de carn. En el meu cas, jo de carn no en poso.  A casa mengem molt poca carn i preferentment blanca: conill i pollastre. També mengem molt seitan, proteïna vegetal. I ara recentment cuino molt al vapor, no només les verdures sinó també el peix.

Què més cuina la Isabel Rocatti?

Purés de verdures, verdura bullida amb aigua i oli d’oliva amb una mica de sal. En un tassó bonic. I amb una bona presentació. Els plats senzills també poden ser visualment bonics i entrar per la vista! Jo dedico poquet temps a la cuina, si he de fer una paella o algun brou que requereixi més temps, ho faig els diumenges o en un dia festiu. Faig coses molt senzilles!

Hem d’anar ràpid perquè la societat marca un ritme de vida ràpid?

Sí, tot va molt ràpid. Però precisament és molt interessant parar de tant en tant, apostar per la lentitud, l’actitud del silenci, buscar una quietud interior. I a mi em va molt bé la meditació, en aquest sentit. A mi m’ha ensenyat a estar en silenci i a viure el moment actual: l’ara i aquí. Cal entendre cada cosa i donar un valor a la teva vida, espiritualment vull dir, a la nostra ànima. I això vol dir estar bé i intentar tenir salut. Fugir de les modes i fer una recerca de l’essencialitat, de la senzillesa i a mi això em serveix quan menjo, quan cuino, quan treballo i quan em relaciono. On jo realment he estat constant és en aquesta recerca de senzillesa. Intento que la senzillesa sigui un hàbit en la meva vida.

 

Practiques la meditació sovint?

Sí, cada dia, al matí. Primer necessito despertar-me i una dutxa, però després quan ja tinc el cap més clar, dedico un temps a la meditació i faig alguns exercicis de Pilates i ioga durant trenta minuts. Penso que és molt important aturar-te en la respiració, tancar els ulls i escoltar-te a tu i a allò que t’envolta. Abans necessitava molt de silenci per meditar, ara ja no! El meu marit és pianista i a casa sempre hi ha música de piano de fons, perquè ell assaja. He trobat la manera de concentrar-me només en la meditació, fugint de qualsevol so extern.

Què t’han ensenyat totes aquestes investigacions personals entorn de l’alimentació?

El meu lema és: “No esperis a estar malalt per canviar petits hàbits, gaudeix de tot, que la vida és bonica!”. Em fa una mica de llàstima la gent que diu: “D’aquest aliment no en menjaré mai més a la vida perquè estic molt tocat”. No hem d’arribar a aquests extrems! La mesura és la clau.

Laura Basagaña
Laura Basagaña

Periodista