Recordo una conferència organitzada per l’Aula Universitària de la Gent Gran (UPF) que es deia “L’Alguer, una realitat persistent”. Recordo que em va descobrir la realitat de l’Alguer i tot el que ens unia i el que ens separava. El ponent, en Joaquim Arenas, em va encomanar la passió amb la qual parlava d’aquesta terra sardocatalana. Anar-hi sempre ha estat una assignatura pendent. Una bona colla d’anys més tard, visito l’Alguer per descobrir tots els projectes relacionats amb l’alimentació saludable i ecològica, en aquesta ciutat fortificada conquerida pels catalans al segle XIV i que ha conservat, fins avui, la llengua i algunes tradicions de la nostra cultura. Encara avui, hi ha una part petita de la població que parla català en la varietat algueresa, però mantenen l’estima per les seves arrels, com ho demostra el fet que tots els cartells dels carrers són en italià i en alguerès. Aquest mestissatge sardocatalà és l’atractiu principal de la ciutat, que, als anys seixanta, es va erigir com la primera ciutat que va arrossegar centenars de turistes a l’illa de Sardenya, i també un grup de catalans per van fer el Viatge del Retrobament. M’ho explica en Joan-Elies Adell, delegat de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer, poeta, i un gran ambaixador per als curiosos que volem descobrir-ne els racons i les raons. També és la persona que m’acompanyarà i em posarà en contacte amb pagesos, productors i restauradors de la zona per elaborar aquest reportatge. El 1960, 139 catalans, entre els quals hi havia molts intel·lectuals i activistes polítics catalans van fer un viatge històric a l’Alguer. Quan van desembarcar al port, van trobar una multitud d’algueresos que volien donar “la benvinguda als germans catalans”. Abans d’aquest viatge, els contactes amb la ciutat havien estat escassos i molt individuals. El viatge va permetre restablir els vincles, tot i que, encara avui, hi ha molta gent que desconeix aquest lligam i el tresor que amaga aquest petit racó de món de 43.000 habitants, al nord-est de Sardenya i a només una hora amb avió des de Girona. Aquest enllaç ha permès establir moltes sinergies entre catalans i algueresos i promoure Catalunya a l’Alguer i també l’Alguer a Catalunya.
Giuseppe Izza, Núria Coll i Joan-Elies Adell
Però a l’Alguer no només s’hi ha d’anar per militància. Sardenya és una illa que ofereix cales, camins i paisatges tan bonics com els de les Balears, i que té una gastronomia que ha begut de la millor cuina italiana amb incursions de la catalana. Per exemple, “aquí cuinen amb més all” que a la resta de l’illa, m’explica Adell, mentre compartim un dinar amb l’agrònom i president de l’Associació Slow Food a l’Alguer, Giuseppe Izza, un gran coneixedor de la cuina algueresa i que ens descobreix “el que considero que, avui, és un dels millors restaurants de la ciutat”: Il Corallo, on tasto uns antipasti celestials i on, per fi, puc signar que, en algun dels meus viatges a Itàlia, he menjat bé.
Comento a Izza que, als llibres d’història de la cuina, he trobat allioli a l’Alguer i que, en alguerès, s’anomena allori. Em descobreix, però, que “aquí, almenys avui, no es menja allioli com ho feu vosaltres. Nosaltres fem l’allada, que és pomata seca, all i vinagre; la posem, per exemple, al pop marinat”.
Aquest restaurant és molt a prop d’una torre de defensa, la torre de l’Esperó Reial, en un dels dos extrems on comença el passeig de l’Alguer al voltant de muralles. Segons alguns polítics i intel·lectuals destacats enamorats de l’Alguer, és “la passejada més bonica del món” (fotos).
Abans, però, hem planificat una visita a Sàsser, la capital del nord de l’illa (120.000 habitants), a 35 quilòmetres de l’Alguer, on els dissabtes hi ha el Coldiretti, un mercat de productes biològics promogut per la Confederació Nacional de cultivadors directe. A tota l’illa se’n poden trobar altres.
A Sàsser trobareu productors de fruita i verdura, carn i formatge. No totes les parades són biològiques o, com a mínim, només algunes poden anunciar-se com a tal, ja que la legislació és molt estricta i els agricultors han d’estar entre quatre i cinc anys sense llaurar la terra per desintoxicar-la del tot.
Tot i que no sigui un mercat bio enorme, en tenim prou per descobrir la verdura que hi ha ara a l’octubre. La carxofa, una varietat que acaba amb punxa i que es diu espinosa, típica de la zona i que mengen crua amb un raig d’oli. “L’oli també és molt bo i molt diferent del vostre. Té un punt més àcid però és deliciós”, m’explica Izza. De debò, quan tasto la carxofa tal com la tallen, no em fa res que sigui crua. “Ara, sense carxofa. Has de tastar l’oli sense res més”. Un dels venedors prepara gotets de plàstic i ens serveix un dit d’oli a tots. La carxofa també la tastaré amb botarga, ous del peix de llissa o de tonyina; un dels plats més típics de Sardenya.
Les figues de moro aquí es coneixen com a figues d’Índia “ i no les has de comprar al súper perquè hi ha les que vénen de Sicília. A més, aquí no es compren. N’hi ha per tot arreu!”, m’adverteix Izza, amb qui conversem sobre la globalització, la pèrdua del coneixement del que dóna cada terra i a cada moment i també de la dificultat de cultivar ecològic.
El segon antipasto del dinar serà un bunyol de bacallà amb puré de patata i fonoll. I és que el fonoll, a diferència d’aquí, es fa servir molt, i totes les parades del mercat en tenen.
Converso amb un paradista. “Allà a Catalunya, s’havia fet servir antigament, però durant anys s’ha perdut. És ara que l’estem recuperant per posar-ne, per exemple, a les cremes de verdures, però a trossos i en cru, poc”.
Al mercat tampoc hi ha carn ecològica. “Aquí hi ha un problema afegit, i és que els porcs i els porc senglars sovint estan afectats per la pesta porcina africana, fet que fa que, per norma general, estigui prohibit exportar-los.
A prop de la Coldiretti, visitem una botiga de productes ecològics on hi reconec moltes de les marques eco que trobem a casa nostra, però també una bona varietat de pastes de cereals integrals i una secció sense gluten molt generosa. “A Itàlia hi ha celíacs, sí, i tant, i també hi ha una altra intolerància força exclusiva, el favisme, la intolerància a la fava. Sembla que antigament se n’havia menjat en excés i que els nostres gens encara ho arrosseguen”. Amb l’olor, l’al·lèrgia ja s’activa i, per això, als vorals de les carreteres està prohibit plantar-hi faves”.
Enmig d’aquesta ruta, visitem l’Alguer i també el projecte de La Crucca, una comunitat terapèutica per a toxicòmans amb un cultiu extens de fruita i verdura ecològica que també comercialitzen. Si en voleu més detalls llegiu “L’univers eco de Sa Mandra”. També, com a casa nostra, hi ha propostes de cistelles ecològiques i una de les xarxes més conegudes de Sardenya es diu Gas.
El viatge el completem amb una visita al Cap de la Caça, a la zona protegida natural coneguda com a Port del Comte –que ara ja té una denominació d’origen per a productes de la zona–, i des d’on es pot fer la visita a la famosa Gruta de Neptú.
Recomanem aquest camí a excursionistes amants del paisatge disposats a baixar i pujar quatre-cents graons. La cova també es pot visitar per mar, en vaixells que surten des del port de l’Alguer, a deu minuts amb cotxe d’on som ara.
Abans de tornar a l’Alguer, passem per la Platja de Mugoni, que em recorda a Es Trenc, de Mallorca, un paradís on, a l’estiu, el bar de platja serveix peix acabat de pescar i fa propostes com ara gambes crues i la tradicional llagosta –sota comanda, però–, que està considerada la millor del món i que serveixen restaurants com el Maxim’s de París.
A més, aquest peix fresc és fàcil de trobar als mercats de l’Alguer, ja que la ciutat manté la pesca tradicional no industrial, amb els gussos de llenya antics, les típiques barques dels pescadors algueresos.
El vi, com l’oli, és un altre element que explica el país, la cultura i el paisatge; cada dia hi ha més propostes ecològiques. A la Nurra, la comarca que abraça la zona agrària entre l’Alguer i Sàsser, actualment podem trobar una desena de cellers, alguns d’importants –com ara Sella & Mosca o la Cantina de Santa Maria La Palma, que són celebrats arreu del món– i altres de més petits –com Rigàtteri; Leddà di Ittiri, Dellogu o Dettori–, que estan fent propostes més ecològiques. L’important, però, és que a Sardenya es consumeix bàsicament vi sard. “La gent”, explica Izza, “està acostumada al vi d’aquí, al cannonau i al vermentino, i la resta de varietats locals. En un restaurant trobaràs, a la carta, un 95% de vins locals, perquè, d’alguna manera, són vins que expressen el nostre caràcter i la nostra manera de relacionar-nos amb la terra”.
Després de Mugoni, s’arriba a l’Alguer per l’altre extrem del restaurant Il Corallo; aquí és on podreu contemplar una platja dins de la ciutat, paradisíaca, tan difícil de trobar a les grans urbs. És llavors quan entens que ets en una illa i que qualsevol racó de mar és d’una bellesa extrema.
A l’Alguer hi sento poc alguerès, sobretot entre la gent jove –ja que, com que els pares no parlen alguerès als fills, s’ha trencat la transmissió intergeneracional–, però em quedo fascinada per una expressió italiana que repeteixen a tota hora: Assolutamente sì o assolutamente no per a dir “sí” i “no” amb certa rotunditat, però tampoc tanta com entenem nosaltres. És una expressió tan recurrent com el nostre “vull dir” o “m’explico?”. I com que parlem de rotunditat, em posaré rotunda: Que si heu d’anar a l’Alguer? Assolutamente sì.
Fotos: Josep Calaf
