Avui llegia al diari que, com cada any, a Huelva s’ofereixen 23.000 llocs de temporers per recollir maduixa, i que només s’hi havien presentat 970 persones (és la tercera província amb més atur de l’Estat espanyol). Això suposa prop del 23%, de manera que la notícia explicava que les empreses de la maduixa de producció intensiva haurien de recórrer a la mà d’obra immigrant. Si els d’aquí no volen treballar, ja ho sabeu, la maduixa no es quedarà pas al camp. Llavors he pensat si aquesta falta d’interès en realitat no deu tenir pas res a veure amb salaris baixos, amb jornades extenuants, amb condicions de vida pèssimes i més, si ets dona, amb el risc de patir agressions sexuals, tal com denunciava l’any passat una investigació periodística de la revista alemanya Correctiv i BuzzFeed News.

Menjar sense explotar

He recordat que, no fa gaire, vaig poder llegir en un altre diari que un treballador d’un hivernacle de Níjar, Mohammed El Bouhaled, de 27 anys, va morir després de passar tot el dia sulfatant.

Va ser un accident, pot dir algú, però el que no ho és són les condicions de vida de centenars de treballadors i treballadores als hivernacles del sud d’Espanya –molts sense papers, explotats, vivint en barraques, sense llum, ni aigua– que denuncia el documental de la cadena pública de televisió alemanya Das Erste amb el títol La sucia cosecha de Europa. El sufrimiento tras el negocio de frutas y verduras.

Gairebé al mateix temps, apareixia a les notícies que, a Binèfar, s’hi instal·larà l’escorxador més gran d’Europa, i que donarà feina a 1.600 treballadors. En llegir-lo, m’ha vingut el dubte al cap: Passarà com amb els temporers de la maduixa de Huelva? Potser els salaris, contractes i condicions laborals seran dignes i no de precarietat laboral absoluta com fa anys que denuncien el col·lectiu Càrnies en Lluita a Catalunya? Té això res a veure amb les protestes de les conserveres aquest estiu a Galícia per aconseguir millorar les seves condicions de treball i posar fi a això que anomenen “modalitats de subcontractació fraudulenta”? I si hi hagués un fil invisible que els connecta amb l’explotació que pateixen centenars de joves repartidors d’aquestes empreses tan tecnològiques que et porten una pizza a casa amb bici a cop de clic? Totes aquestes vides semblen la mateixa.

Aquest fil invisible que uneix els pobres que treballen en condicions insuportables i els altres pobres que compren menjar processat de baixa qualitat, el que ens posa malalts per un preu mòdic, s’anomena “benefici empresarial de les grans corporacions alimentàries”. És que potser aquests emporis podrien viure sense explotar? Em sembla que no.

Javier Guzmán
Javier Guzmán

Director de Justícia Alimentària

  @javiergusmao