Fa uns mesos, a la comissió de menjador de l’escola dels meus fills va sorgir un debat que em va fer reflexionar sobre una de les confusions més comunes a l’hora de resoldre quins aliments formaran part del menú dels més petits. Algunes de les persones que assistien a la reunió demanaven més “substància”, referint-se fonamentalment a aliments que atipessin, en detriment de les verdures, que no omplen tant i que, a més, solen quedar al plat perquè no els agraden.
Entenc aquesta preocupació per la capacitat saciant dels aliments que s’ofereixen al menú escolar –a mi també em sembla un aspecte clau–, però el que he notat és que, de vegades, per prioritzar això i, també, per evitar la incomoditat d’ensenyar a menjar verdures als infants –que és una feinada, no ho nego–, es deixa de banda un altre aspecte absolutament fonamental per a un menjador escolar, que és el de nodrir.
Dos conceptes clau: la sacietat i la densitat nutricional
Aquests conceptes són –tots dos– molt importants, encara que no es troben en el mateix grup d’aliments. La sacietat duradora la solem trobar més en aliments rics en greixos i en proteïnes, i menys en hidrats de carboni, al contrari del que normalment es creu. Els hidrats de carboni solen aportar un tipus d’energia més immediata, però que també s’acaba abans. Aquest interès prové, fonamentalment, del fet que els infants tenen un nivell d’activitat física força alt, però la presència de greixos i proteïna de qualitat també ha de ser una prioritat, ja que, entre altres beneficis per al seu desenvolupament, els permetrà seguir funcionant a ritme infantil durant una bona estona.
