La sala de lectura més imponent del Departament d’Anglès de la Universitat de Harvard, la Thompson Room, és plena de gom a gom. L’antiga llar de foc davant de la qual fa un bon grapat d’anys van passar escriptors cèlebres de la talla de John Dos Passos, William S. Burroughs, Susan Sontag o John Updike per resoldre el món a l’escalfor del foc, ara està tapiada. No són temps d’omplir l’ambient de fum de pipes; el que ara es porta és la fragància omnipresent del cafè torrat amb presses, que contrasta amb les galtes rogenques dels estudiants. Són les sis de la tarda i a Boston hi fa molt fred. Seria hora de tornar a casa si no fos perquè tothom espera Michael Pollan, el guru de l’alimentació als Estats Units. Alt com un sant Pau i d’estructura escanyolida és d’aquells calbs que ja no podem imaginar amb cabells. Mou les mans i uns dits llarguíssims com si toqués un piano invisible, mentre gaudeix del magnetisme del do natural del missatge.

Adicció al cafè

“No us diré que deixeu de beure cafeïna. No m’atreviria mai a dir que la cafeïna és dolenta per a la salut. Només he intentat entendre la cafeïna des d’una perspectiva científica i, amb tot el que he après, puc afirmar que és realment bona per al consum humà si no fos per un petit detall…”.

Michael Pollan té trenta minuts per parlar sobre l’impacte de la cafeïna en el món actual, i com a comunicador excels li han sobrat vint-i-nou minuts per fer xalar l’audiència. Els seus llibres The Omnivore’s Dilemma: A Natural History of Four Meals. (2006), In Defense of Food: An Eater’s Manifesto. (2008), Cooked: A Natural History of Transformation (2013) són autèntics referents, però avui ha vingut a parlar de l’addicció a una droga legal. “Hi ha una droga amb la qual ens hem implicat fins al coll. La majoria dels humans prenem cafeïna diàriament, que és la droga psicoactiva més consumida del món i l’única que subministrem de manera rutinària als fills en forma de refrescos. Ens costa fer servir la paraula droga amb begudes de consum habitual, però el cafè i el te són drogues, com l’alcohol”.

Primer cop de puny sobre la taula. Si acceptem que el cafè i el te són drogues, la nostra relació addictiva anirà més encaminada: “Hi ha molts estudis científics que certifiquen que les begudes que contenen cafeïna protegeixen d’alguns tipus de càncer, malalties cardiovasculars i fins i tot que van bé per combatre la depressió”. Aquí cal fer un matís. Michael Pollan en defensa el consum sempre que siguin begudes amb cafeïna per obra de la natura, no pas de la ciència dels aliments. “Sempre és millor obtenir la cafeïna d’una planta que d’una fàbrica”, subratlla. “Penseu que la cafeïna és energia sense calories i això és extraordinari dins de la naturalesa. Però, insisteixo, hi ha un inconvenient…”, repeteix.

Es reserva l’as a la màniga com a traca final de la vetllada. “L’impacte de la cafeïna en el món es pot veure en la manera com treballem. L’ambient laboral a Europa abans de l’arribada del cafè era deplorable. Al Regne Unit, tots els treballadors anaven borratxos gairebé sempre. La cervesa era una de les fonts de calories principals de la dieta dels treballadors anglesos. Durant l’esclat de la Revolució Industrial, el cafè va irrompre com a superbeguda capaç de desplaçar l’alcohol de les hores de feina perquè la maquinària perillosa requeria precisió i la cafeïna ho potenciava. Tot el contrari que l’alcohol, que debilitava qualsevol habilitat”.

És a dir, Michael Pollan assegura que és gairebé impossible imaginar la Revolució Industrial sense l’aparició del cafè i el te. “La cafeïna ha lubricat les rodes del capitalisme”. Pensant-ho bé, les dosis de cafeïna serveixen per estructurar les rutines i, en definitiva, per ordenar el dia en moments de més o menys energia extra. Ben pensat: el ritual de preparació d’una tassa de cafè és com el ritual que segueix l’addicte abans de consumir droga. Només fan falta els sorollets repetitius de la màquina de cafè i la fragància aràbiga del cafè acabat de fer per fer-nos salivar. “La cafeïna és un ingredient essencial per a la construcció de l’ego”, diu recitant un text per il·lustrar la seva tesi.

Aquesta tesi la trasllada fins al seu país amb un gir inesperat: “Als Estats Units bevíem merda abans de l’aparició de Peet’s Coffee l’any 1966”. Pollan fa referència a Alfred Peet, que va introduir un cafè de més bona qualitat acabat de torrar. Avui dia, el seu cafè es ven a més de catorze mil botigues de queviures a tota la nació. “Curiosament, vaig anar a tastar-lo a la botiga original, que encara és oberta, i no em va agradar gens el sabor”, reconeix.

Amb l’inconscient col·lectiu carregat de cafè, arribem al moment que ha anunciat des de bon inici. Toca esbrinar quin és el gran perill de la cafeïna segons el seu criteri. L’amenaça es divideix en dos: ”Principalment, el gran problema de la cafeïna és que empitjora la qualitat (no necessàriament la quantitat) del son. La qualitat del son es mesura amb les ones baixes quan entrem en son profund. Essencialment, la qualitat del son ajuda a fer net de tota la brossa mental del dia; és quan es descarta tot el que cal oblidar per seguir endavant. Dit d’altra manera, el moment crucial en què desem els arxius en el lloc de la ment on pertoca. I la cafeïna afecta la qualitat del son perquè redueix la capacitat de reestructuració en un 20%. Això és un gran problema, perquè el son profund empitjora amb l’edat”.

Fa estona que el públic ha deixat de banda els aliments de cuina africana i les begudes naturals que Pollan ha seleccionat expressament per a l’ocasió. Tothom vol saber si ha de començar a considerar-se addicte: “L’altre inconvenient, molt relacionat amb el primer, és que la cafeïna persisteix dins l’organisme durant massa temps. La vida mitjana de la cafeïna en el cos és de dotze hores. És a dir, el 25% de la cafeïna de la tassa de cafè de la tarda seguirà circulant per l’organisme a mitjanit”. Tothom que ha fet el cafè havent dinat fa una ganyota de culpabilitat mentre pensa en la nit que s’acosta.

Arriba el punt final de la conferència i toca acabar amb una confessió personal: “Jo mateix vaig deixar de prendre cafè durant un temps. Volia experimentar els efectes de deixar de consumir cafeïna. Recordo el primer cafè després de força temps d’abstinència. Vaig notar l’eufòria clàssica dels primers vint minuts sense recordar que, al cap de no gaires hores, arribava la disfòria. Era la força dels tentacles de l’addicció, perquè notava que em faria falta un altre cafè al llarg del dia. Encara que sembli contradictori, va ser una sensació fantàstica perquè em va servir per començar una relació nova amb la cafeïna. Ara soc un addicte ocasional. En prenc de manera intencionada com qui fa tota una cerimònia calculada quan decideix consumir drogues psicodèliques. M’he mogut en aquesta nova rutina i la mantinc, perquè entre setmana consumeixo descafeïnats. Només em permeto prendre cafeïna els caps de setmana. Així que, ja ho sabeu, és millor veure’m un dissabte”, fa broma abans de l’esclat d’aplaudiments que tanca la seva intervenció.

Marc Casanovas
Marc Casanovas

Periodista I Food Storyteller | Ex Bullinià i editor a PlayGround Food

  @casanovas_marc   @marc.casanovas.anguera