L’Alberto va arribar a Catalunya fa vint anys. Nascut a Vitòria, es va enamorar de la llum catalana i també de la seva dona, la Matilde, a qui va conèixer fent un curs de ioga a Arenys de Mar. Des dels setze anys que sent un interès profund per l’aigua. “Treballava en una empresa depurant aigües amb productes químics i vaig començar a plantejar-me altres vies per tractar l’aigua de l’aixeta. Els productes químics afecten la nostra salut, però també el medi ambient i el nostre futur; la majoria d’aquests productes no se’n van, no desapareixen totalment, i és interessant minimitzar-los.”

Va crear l’empresa Tratamiento Natural del Agua, a Hostalric (Selva), i avui hem quedem amb ell per parlar de la qualitat de l’aigua, les patologies associades a productes químics i els sistemes de filtratge. Com és l’aigua que ens arriba al comptador?

Què porta l’aigua que bevem de l’aixeta?

Això depèn de l’origen o natura d’on vingui l’aigua. En el cas de Barcelona, sol portar clor, metalls pesants (plom, cadmi, níquel) i sal, però en quantitats molt baixes. El que passa és que avui ja coneixem més efectes sobre l’acumulació d’aquests components tòxics en l’organisme i sembla que estem més conscienciats a posar-hi remei. A més, tampoc no afecta de la mateixa manera un adult que hi ha estat exposat a partir dels quaranta anys que un nen que des que ha nascut beu aigua, per exemple, amb clor.

Quines patologies hi ha associades al clor i a l’acumulació de metalls pesants en l’organisme?

En el cas dels nens, un contacte continuat amb clor acaba generant afeccions respiratòries, sobretot asma. El contacte amb clor en quantitats elevades sobre la pell (per exemple, en piscines hiperclorades) rebaixa el pH epitelial i afavoreix l’aparició de fongs als peus o otitis en els més petits. Si parlem d’ingesta de clor –en el consum d’aigua de boca– en persones adultes, aquesta ingesta de clor, juntament amb l’acumulació de metalls pesants en l’organisme, genera diferents tipus de càncer. Segons dades de la Seguretat Social ha augmentat molt el càncer de pròstata en el cas dels homes. Abans era una malaltia d’homes de més de cinquanta o seixanta anys i ara hi ha patologies d’aquest tipus en perfils de vint-i-vuit i trenta anys. I això és per un accés a productes químics als quals abans no hi estàvem tan exposats.

Clor i salut: què diu la legislació i com podem evitar la hipercloració?

“Tenim una legislació bastant concreta que estipula la quantitat màxima de clor que ha de portar l’aigua, però sobretot es centra en el fet que microbiològicament l’aigua tingui unes condicions òptimes que evitin patologies”, ens diu Alberto Mesanza. “Podem aconseguir aquestes condicions a través de diferents mitjans: utilitzant ozó, làmpades de llum ultraviolada o clor. Antigament només es podia utilitzar el clor, però avui dia es poden combinar diferents mecanismes per aconseguir una aigua més pura. Per exemple: per evitar bacteris que són altament resistents al clor –com els clostridis, les pseudomones o la legionel·la– i que exigirien una hipercloració, es poden instal·lar làmpades de llum ultraviolada en el punt on surt l’aigua per consumir-la, de tal manera que no sigui necessari augmentar la quantitat de clor necessària per desinfectar”, resumeix Mesanza.

Caldria analitzar molt bé què bevem...

I tant! A més, hi ha zones on encara es llencen els purins dels porcs indiscriminadament sobre la terra i aquests residus contaminen les capes freàtiques de l’aigua. Malgrat que hi hagi controls i una normativa vigent, hi ha zones on no es respecten aquestes mesures i es continua abocant els purins dels porcs, com ara zones de Girona. Aquests purins, mitjançant una oxidació de la pluja, entren a les capes freàtiques i generen primer nitrits i després nitrats. I això sí que pot produir un problema greu de salut en el cas dels nens. Una de les patologies associades a la ingesta de nitrat és la del bebè blau, que és mortal. És per això que la capa freàtica caldria cuidar-la molt bé. Posar mesures molt clares per preservar-la bé amb seguretat i sense contaminar-la. El nitrat no marxa de la capa freàtica, és permanent. Sobretot caldria una conscienciació més gran des del punt de vista legislatiu.

De quina manera podem aconseguir una anàlisi de l’aigua que bevem?

L’anàlisi de l’aigua, per llei, és obligatòria que es faci pública. Un ajuntament, una empresa que vengui aigua, estan obligats a publicar-ne els components, perquè igual que quan comprem un pot de melmelada l’etiqueta ens indica les proporcions de fruita i sucres, quan parlem d’aigua hem de poder-ne conèixer què la compon. Segons la llei dels aliments i begudes, que determina que cal donar a conèixer els components químics que els componen per preservar la salut del consumidor, aquests organismes distribuïdors i venedors d’aigua estan obligats a informar de la composició química de l’aigua que ens subministren. I és tan fàcil com demanar una anàlisi química a Agbar o a l’empresa subministradora d’aigües de la nostra població. Quan ens hi posem en contacte, ens enviaran un informe de l’aigua que ens surt de l’aixeta i, d’aquesta manera, podrem fer-ne un seguiment, mirant si hi ha hagut un augment de sal marina –que no seria adequat– o un increment o disminució de certs components tòxics. Com a persona individual que pagues un rebut de l’aigua tens dret de demanar la composició química de l’aigua que t’arriba al comptador. Com a col·lectiu millor, perquè tens més força.

Quines característiques o propietats ha de tenir una aigua de qualitat?

Una aigua de qualitat depèn, bàsicament, de l’origen o naturalesa que té i dels components. Si és una aigua no contaminada, sense clor, sense metalls pesants ni excessiva mineralització, podem considerar-la una aigua d’alta puresa i alta qualitat. A més, el pH de l’aigua ha d’estar en equilibri, aproximadament entre 7,20 i 7,38. Fins a un pH de 8 es considera una aigua recomanable i de qualitat. Si el pH està per sota de 7,20 es considera una aigua molt àcida (com l’aigua de pluja) i si no és per prescripció mèdica no és recomanable beure’n. Són aigües que tendeixen a provocar corrosió en el sistema d’instal·lació, i tots aquells materials que corroeixen es dissolen en l’aigua i ens els acabem bevent. Per tant, no són aigües apropiades per beure. D’altra banda, si tenim una aigua amb pH per sobre de 8, tendirà a provocar incrustació en el sistema d’instal·lació i tampoc no serà bona per beure. S’ha associat amb problemes cardíacs.

Com a consumidor tens dret a saber i demanar quins components duu l’aigua que pagues a l’Ajuntament i que et surt de l’aixeta

És inevitable utilitzar el clor per a la depuració de l’aigua?

Hi ha molta gent que es mostra radicalment contrària als productes químics, però cal analitzar cada cas: el clor, per exemple, és molt útil per transportar aigua en les ciutats. El que és absurd és introduir-lo en el cos, o ingerir-lo. Hi ha mecanismes molt senzills per evitar el contacte amb el clor, que es basen en filtres amb escorça de carbó de coco: a l’aixeta hi posem un filtre que reté el clor, i aquell clor ja no va a la pell ni l’ingerim.

Com podem transportar l’aigua en les ciutats sense haver d’ingerir clor?

Ara per ara no hi ha cap manera més econòmica i més efectiva que el clor. I t’ho diu una persona que no utilitza clor ni productes químics, excepte en casos en què sigui molt necessari. Hi ha productes com l’ozó que poden anar bé en trajectes curts, però esclar, com que les ciutats tenen milers de quilòmetres d’instal·lació de diferents materials (canonades fetes de plom, coure, plàstics de tota mena, fibrociments), si introduïm un altre element a la instal·lació que no sigui clor, pot haver-hi una corrosió dels materials i allò que creus que has arreglat per una banda (el clor que t’estalvies de beure) genera subproductes en la instal·lació, que t’acabes bevent i són igualment tòxics. És molt complicat treure tot el clor o fer que tot funcioni per ozó. Si comencéssim una ciutat des de zero, ara mateix, i la construíssim amb plàstics d’alta densitat (polietilens), d’ús alimentari –que són bastant correctes i neutrals–, no ens caldria utilitzar el clor per transportar i desinfectar l’aigua; utilitzaríem l’ozó, que faria una oxigenació forta i ja n’hi hauria prou. Però esclar, les ciutats tenen els materials que tenen. El clor és la solució menys dolenta que hi ha fins ara. No és la millor, per descomptat. El que caldrà fer és treure el clor just abans que arribi al nostre cos.

I com ho fem?

Amb filtres d’escorça de carbó de coc. La majoria de filtres tenen aquests materials, que són reciclables després del seu cicle de vida, i amb baix impacte ambiental. És important remarcar que ara hi ha la intromissió de molts productes orientals de materials dubtosos. Ens hem de fixar que els filtres tinguin un estàndard de qualitat europeu.

Quins materials recomanes?

Els polietilens, que es poden reciclar molt bé. També els polipropilens: hi ha alguns derivats del plàstic que tenen una alta qualitat. Però sobretot que tinguin la certificació NSF, que tinguin els estàndards d’alimentació. Aquests plàstics són més neutrals i no generen tants residus complicats de gestionar.

Quines garanties o certificacions europees tenim?

De certificacions europees hi ha les normes ISO, Aenor a Espanya, i també la que usem les empreses de depuració d’aigua, que és l’NSF (l’estàndard d’alimentació americà). Avui en dia hi ha una intromissió de productes orientals, i això es nota en els materials i en els preus: o ridículament barats, o ridículament cars.

En quin moment és necessari posar un filtre a l’aixeta?

Quan l’anàlisi de l’aigua indica que hi ha components elevats de clorurs, sulfats, bicarbonats o nitrats. Hi ha gent que opta per beure aigua embotellada, però jo aquí sí que m’hi mostro contrari. L’aigua d’ampolla té un preu abusiu i és antiecològica per la gran quantitat d’envasos que es necessita per distribuir-la. Nosaltres hem fet estudis, i una família de quatre persones produeix 35 kg extra de plàstic a l’any si compra aigua d’ampolla. Després hi ha un estudi de la universitat de Bellaterra (UAB) que diu que de l’aigua d’ampolla que bevem en restaurants el 35% la deixem a l’ampolla, no la bevem. I un metre cúbic d’aigua d’ampolla val aproximadament uns 1.000 o 1.200 euros; en canvi un metre cúbic d’aigua del comptador val aproximadament 2 euros, actualment, a casa nostra. El preu de l’aigua del comptador és molt més barat. A més, l’aigua embotellada és bastant insolidària, perquè hi ha zones del Montseny on hi ha diverses plantes embotelladores i de vegades hi ha talls d’aigua al juliol en aquella zona. Un alcalde d’Arbúcies va dir en una ocasió que realment la riera d’Arbúcies baixava en camió. I les gestores són multinacionals que no tenen res a veure amb la zona, que han comprat aquella aigua per embotellar-la.

L’aigua de Girona és de gran qualitat, però algunes zones de la província gironina estan contaminades per purins. Hauríem de conscienciar la població que si es contamina la capa freàtica amb purins, això acaba repercutint en l’aigua de boca

Com podem saber els valors idonis que hauria de tenir l’aigua que bevem?

Si l’anàlisi està homologada per una empresa seriosa, ha de tenir els valors reals que té l’aigua que et surt de l’aixeta, i al costat –per llei– han de venir els valors guia –de referència–, i tu et bases en aquella comparació per saber si hi ha algun component de l’aigua que està augmentant o que està baixant. Basant-nos en això, ens podem començar a mobilitzar per retirar o minimitzar els components nocius a través de diferents mecanismes i filtres. Els nostres mecanismes –d’ús domèstic– funcionen sense electricitat i això també redueix el preu. Instal·lar una màquina nostra no costa més de 650 euros el primer cop, amb un manteniment de 50 euros a l’any. I si un metre cúbic d’aigua embotellada costa 1.200 euros, per aquest preu potser hi ha màquines d’osmosi per 650 euros amb les quals et pots preparar tu l’aigua a casa.

En què difereix l’aigua de Barcelona de la d’altres indrets de Catalunya?

Hi ha zones com Girona on l’aigua és d’altíssima qualitat, a ciutat. És aigua que ve directament del riu Ter. En canvi, hi ha zones de la província de Girona que estan molt carregades de nitrats, a causa dels purins dels porcs. A Barcelona, el problema de l’aigua està més en la concentració de petites quantitats de metalls pesants.

Com tracteu l’aigua per depurar-la?

El primer que fem és mirar l’anàlisi que ens porta el client, que jo no aconsello que faci una empresa privada sinó que la facin els laboratoris homologats i gratuïts de l’empresa distribuïdora i venedora d’aigua. Cap empresa privada ha de venir a casa teva a fer una anàlisi de l’aigua que beus. Si vénen és per posar-te por al cos, que és molt típic a ciutat. Fan com una espècie d’electròlisi, t’enfosqueixen l’aigua de l’aixeta i diuen: “Vostè beu això”. Tot això són vendes fraudulentes. Si tens l’anàlisi de l’aigua de la teva zona feta, que te l’ha de proveir l’Agbar o la companyia que et ven l’aigua del comptador, basant-te en això prens decisions. Si no saps què beus, perquè no te’n fies, és important informar-te. Només patim quan no surt aigua de l’aixeta, però hem de pensar, també, a analitzar què duu aquella aigua. Hauríem de demanar més informació sobre l’aigua que bevem. A partir de les anàlisis que tinguem, buscarem el sistema adequat, que no creï residus i que tingui uns preus raonables, per filtrar l’aigua i eliminar els components que siguin nocius.

Quins mecanismes utilitzeu?

Per exemple, si és una aigua que només té un excés de clor i alguna traça d’herbicides –com és el cas de Madrid–, hi posaríem un filtre d’escorça de carbó de coc i eliminaríem aquestes substàncies perjudicials. A Barcelona, per exemple, l’aigua té clor i moltes petites quantitats de subproductes i metalls pesants, oligominerals, però en quantitats molt baixes. És una aigua de molts habitants; podríem dir que és aigua de supervivents. Si volem una aigua de més bona qualitat, hem de marxar de les grans ciutats cap a ciutats més petites. Com que volem estar aquí, a la gran urbs, és l’aigua que tenim per a tots, si no és que hi posem algun filtre i n’eliminem les substàncies que la deterioren.

Com s’eliminen aquests subproductes?

Amb filtres apropiats. I encadenant sistemes. No hi ha cap filtre més bo que un altre. Si encadenem sistemes, aconseguim un resultat.

A grans trets, quins tipus de sistemes hauríem d’encadenar per aconseguir que l’aigua que bevem tingui més qualitat?

Podríem encadenar dos sistemes: el primer, per treure el clor de l’aigua de l’aixeta –amb un filtre d’escorça de carbó de coc–, i després retiraríem els metalls i l’excés de minerals nocius, a través de membranes osmòtiques. A continuació, com que hauríem desmineralitzat l’aigua totalment, caldria incorporar alguns minerals i oligominerals necessaris per alcalinitzar l’aigua i incorporaríem uns derivats de les diatomees, que són una espècie d’estructura d’un protozou que aporta alcalinitat a l’aigua, per tal que el pH de sortida en màquina d’osmosi sigui entre 7,20 i 7,40, el pH que assegura una aigua de qualitat.

Quins altres sistemes de tractaments d’aigua utilitzeu?

Tenim làmpades de llum ultraviolada que tenen més de cent anys –nosaltres treballem amb la casa Philips– i aquest sistema assegura que l’aigua microbiològicament sigui pura. Aquest sistema és dues-centes vegades superior en destrucció bacteriana i vírica en comparació del clor, però és més car i té un trajecte d’efectivitat més curt. No acaba de funcionar bé per al transport d’aigües en ciutats grans com Barcelona, on el clor és el sistema òptim (perquè pot recórrer molts quilòmetres de manera eficient). El clor, però, és residual i convé eliminar-lo abans que arribi al nostre organisme i l’ingerim. Les làmpades de llum ultraviolada es fan servir en forns per fer pa, que utilitzen vapor i no volen utilitzar clor. Llavors, abans que l’aigua surti al forn, hi posen làmpades que asseguren aquesta destrucció bacteriana i vírica. En el cas dels aires condicionats, també s’utilitzen aquests tipus de làmpades de llum ultraviolada, per evitar l’ús de productes químics i l’aparició i proliferació de legionel·la en els canals i tubs.

Laura Basagaña
Laura Basagaña

Periodista

  @LauraBasagana