Són parella. En Lluís Gavaldà és el cantant d’Els Pets, autor de la columna “El pare que et va matricular” al suplement Criatures de l’ARA i autor del llibre Estic prenyat. La Núria Serrano és la directora del festival de Tarragona Minipop, que acosta la música als petits, i que, al mateix temps, és una simbiosi de cultura, bon menjar, família i oci. Tenen un fill, en Lluc, de sis anys, que els ha canviat tant el menjar com la manera de menjar.
Tots dos expliquen com van fer el canvi: “Ens vam adonar que si a en Lluc se li posava bé aquest menjar, també ens havia de passar el mateix a nosaltres”. Quedem a Tarragona, la ciutat on viuen. Passegem pel passeig de les Palmeres, que és on, entre el 2 i el 3 de juny, va tenir lloc la segona edició del festival Minipop, que dirigeix la Núria.
Què has esmorzat, Lluís, aquest matí?
Un bol de cereals integrals –musli amb fruita seca– barrejats amb llet de civada. I un suc de taronja natural.
Te’n prepares un cada matí?
Sí, i tant! No em fa gens de mandra, i mira que sóc gandul de mena. Quan descobreixes la diferència entre un suc de taronja natural i els altres, t’adones que l’esforç de preparar-lo cada matí no és res. A més, rebem una cistella ecològica cada setmana, i ara n’és temps. Ens n’arriben de ben bones.
Quant fa que rebeu la cistella ecològica?
Núria: Fa tres anys. Hem canviat de domicili, i la cistella ha vingut amb nosaltres. És molt educativa. A en Lluc li agrada quan la rebem. És com una descoberta. Sempre li diem: “Anem, Lluc, a veure què ens ha portat en Miguel”.
Lluís: I com que ens costa una pasta, ens ho mengem tot. He, he! Els tomàquets, els ous, els pèsols, que ara ens en comencen a arribar; tot, ens ho mengem. Una de les coses més bones que té és que t’obliga a menjar productes que mai no compraries en un súper, com les bledes, per exemple. L’alimentació és massa important per a nosaltres. Preferim estar-nos d’altres coses.
Li agraden totes les verdures a en Lluc?
Núria: Li encanten. No és de menjar-ne quantitats gaire grans, però sí molta varietat. Pensa que l’amanida l’apassiona. Li hem de posar com a segon plat, perquè li és com un al·licient. Li preparem molt variada, amb raves, ceba, fulles d’enciams de diversos tipus, com ara la ruca.
Lluís: Des que va néixer, ens l’hem endut a tot arreu. Fins i tot al Japó, per això està acostumat a menjar de tot. Per cert, parlant del Japó, des del viatge que vam fer, li agrada el sashimi i el picant.
“Des que hem canviat l’alimentació, tots tres ens constipem menys, tenim digestions més bones, més energia, i, sobretot, menys problemes d’insomni; sobretot en Lluís, que sempre n’ha patit.”
Què us prepareu per dinar i per sopar?
Lluís: Ja et dic d’entrada que la carn l’hem reduïda moltíssim. Som més de peix. Fa tres anys que també hem canviat els sopars. Abans menjàvem pa amb embotits; ara, ja no.
I noteu cap diferència?
Lluís: I tant. Dormim millor. Tenim digestions més bones.
Núria: De carn, en mengem quan anem a Girona, on viuen els meus pares. Som molt de menjar el que dóna la terra, com si diguéssim. De Tarragona hem d’aprofitar el peix; de Girona, la carn. Ah! I el pa.
Quin pa mengeu?
Lluís: En mengem poc, perquè n’havíem arribat a abusar molt. En comprem per a en Lluc per preparar-li l’esmorzar i el berenar.
I de quin tipus en compreu?
Lluís: Integral. Els caps de setmana que anem a Girona, anem a casa Moner, i en comprem de totes les varietats: el de kamut, d’espelta. Són boníssims.
Continueu parlant-me del canvi que heu notat des que heu variat el tipus de menjar.
Núria: Ens constipem menys. Tots tres ens constipem menys. Sobretot subratllo les digestions, que són millors. I tenim més energia, menys problemes d’insomni; sobretot en Lluís, que sempre n’ha patit.
Lluís: I en Lluc està més compensat d’energia. A casa no tenim ni sucre ni sal. No li hem donat mai llaminadures ni menjars ensucrats. I això es nota.
Núria: De vegades li ofereixen llaminadures o brioixeria industrial, i diu que no. No n’ha menjat des de petit i ara no li interessa.
I tampoc no li agrada la joguina que hi ha amagada en aquestes llaminadures?
Lluís: Sí. De fet, quan n’hi ofereixen, diu que no, però demana l’adhesiu o la joguina o el que sigui.
“La cistella ecològica t’obliga a menjar coses que mai no compraries en un súper, com les bledes, per exemple, que ara n’és temps”
I de xocolata, en menja, en Lluc?
Lluís: Intentem que no en mengi gaire. Quan en menja, sembla que vagi dopat. No hi està acostumat, i nota molt el sucre.
M’acabeu de dir que no teniu ni sal ni sucre a casa. I les amanides?
Lluís: Les amanim amb salsa de soja, baixa en sal si pot ser. Ah! I un altre menjar que no entra a casa: les pizzes.
Núria: Abans en menjàvem.
Lluís: Sí, i quan ens l’acabàvem de menjar, ens assèiem al sofà, i ens preguntàvem, capcots: “Què he fet? Per què me l’he menjat, si ara em trobo tan malament?”.
Tinc clar que en Lluc tampoc no en menja.
Núria: No. En tot cas, casolana, fent d’ajudant de cuina amb el seu davantal.
Aclariu-me per què vau canviar l’alimentació. La cistella ecològica, la rebeu des de fa tres anys. Abans menjàveu pizzes. És evident que va ser un canvi conscient.
Lluís: Sí. Tot va ser arran de les recomanacions del nostre metge homeòpata,
que, per tractar una dermatitis atòpica d’en Lluc quan era molt petit, ens va aconsellar suprimir sucres, lactis i xocolates. Ho vam suprimir per a ell, i, de retruc, també per a nosaltres.
Tofu o seitan?
Lluís: Encara ens costa. El tofu, el fem servir per a la sopa de miso. I ara hem descobert els frankfurts, que són molt bons.
Núria: I els espaguetis de quinoa, que són deliciosos!
Lluís: Ostres, estem quedant una mica repel·lents, no? Va, perquè es noti que hi ha coses a les quals no hem renunciat, vull fer esment que el vi no l’hem deixat!
Núria: No, però ara el comprem biodinàmic!
Lluís: Ostres, Núria, tan bé que havíem quedat!