En Marc Casabosch va emprendre una vida nova fa uns anys i es va trasplantar a ell mateix de la ciutat al camp. En aquest camí, ha publicat llibres d’èxit com Un hort per ser feliç, El gran llibre dels bolets o El secret més ben guardat. Actualment dirigeix un petit hotel rural a Castellar de la Ribera on desplega tots els coneixements que té de la terra, la natura i la cuina sana, i que també trobareu al seu nou llibre, Cultivant la vida, un relat filosòfic d’un gran orador, inquiet, apassionat i ple de saviesa. Cal anar a Ceuró per conèixer en persona en Marc i la seva família.
Fotos de Beth Mägre
Marc, t’he conegut fent ja aquesta vida i completament dedicat a la terra i a la família, però tu eres un urbanita.
Sí! Vivia a Sant Andreu i m’agradava viure a Barcelona, però em vaig sentir expulsat pels preus dels habitatges i, després, també pel tema mediambiental i per una qüestió de dignitat a favor de la vida. A ciutat tinc la sensació que la vida no flueix, que la vida és molt encarcarada, però la clau era que sentia que, amb els preus dels pisos, em privaven el dret a l’habitatge. Somiava en un espai bonic, lluminós, per poder fer un hort i sentir-me lliure i a Barcelona no ho podia tenir, no ho hauria pogut tenir mai, perquè, a més, això va lligat a una vida slow i, esclar, vida slow a ciutat vol dir no produir diners, i no produir diners no et permet tenir tot això. Per tant, era un peix que es mossegava la cua. Adonar-me que allà on soc ara tot això era possible requeria un esforç, perquè estic molt lluny, però així també va fluir la idea de fer família. A Barcelona, amb la Vanesa, no n’haguéssim tingut mai, de fills, i és una cosa que ja havíem parlat i en la qual coincidíem. La vida que tinc ara va molt vinculada a aquest espai on soc.
Vius amb la sensació que tot el dia fas de pare i que no produeixes diners?
Evidentment que en produeixes, però el nivell econòmic que t’exigeix viure d’aquesta altra manera és diferent. Per això m’he pogut permetre aquesta mena de reducció de jornada voluntària, que haurà estat de cinc anys i mig: des que vam tenir l’Aran fins que ara en Bruel començarà Infantil al setembre, perquè cap ha anat a escola fins a P3.
Això ho diu tot.
Sí. Pensa que jo pretenia tenir-los a casa fins als sis anys, però al final he vist que era molt mental. Després el que no els aguanto soc jo. [Riu.]
El que has fet ja és molt! Tot i això, has anat treballant aquí i allà, i la mostra n’és aquest llibre fantàstic que tinc a les mans acabat de sortir del forn!
Sí. En aquest llibre, a diferència dels altres, justament hi ha molt de tot això: parlo molt de vida, de viure-la, de sentir-se feliç. El que he desenvolupat molt en aquests cinc anys i mig o sis és la meva part femenina, que ha despertat moltíssim. Veig la vida amb ulls d’home i de dona, i és una experiència fantàstica.
Explica-m’ho més.
És perquè he tingut el temps per compartir amb els meus fills, per viure a totes hores la intensitat dels seus primers anys i fer valdre la criança, perquè moltes vegades, en aquest món masculinitzat i capitalista, això passa desapercebut i és molt fàcil entrar en una roda. Aturant-me he anat prenent consciència.
Hi ha moltes parelles de la vostra edat que tenen el somni de muntar un hotel rural, però és molt esclau muntar un negoci així sense gaire ajuda i, si hi ha restauració, em sembla molt difícil conciliar com ho has fet. Com es fa?
Amb molt d’activisme, no deixant-te endur mai per com algú pressuposa que han de ser les coses. És a dir, tu pots tenir un projecte que sigui esclau o pots intentar tenir aquest projecte i que t’esclavitzi el mínim. Tothom ens diu: “Això que feu amb el menjar, per què no ho obriu a la gent de per aquí?”. “Obriu”, vol dir ser-hi sempre i, si hi ha algú que passa per allà, que pugui venir a menjar, i com això tantes coses. Una de les condicions era que, si obríem un hotel rural, només cuinaríem per als clients allotjats a l’establiment. Això minimitza molt la feina, que queda reduïda a dos o tres dies a la setmana. A més, tenim poques habitacions i és tot molt més fàcil, perquè la logística no és estressant i em permet anar a l’hort, mirar què hi ha, collir-ho i cuinar-ho. Ens autoabastim molt.
Per què vas necessitar escriure aquest llibre, després de l’èxit dels altres? Què volies explicar?
Cultivar la vida me l’he pres com una mena de testament amistós per als meus fills. L’he escrit en aquesta clau.
Vols que cultivin la terra?
No. M’és igual si no la cultiven i no fan res de tot el que jo faig. Només és perquè comprenguin per què son pare veia la vida en aquell moment d’aquella manera, els meus valors. Hi va haver un moment que volia que el llibre fos més un assaig, però al final vaig decidir optar per aquesta manera de barreja de llibre pràctic i reflexions per entrar per dues vies diferents; és a dir, qui només busqui un llibre pràctic es trobarà de regal les reflexions, que potser l’inspiraran, i qui busqui les reflexions, a més, tindrà un llibre pràctic.
Parlant del llibre, explica’m què hi trobaran.
Mira, Cultivant la vida neix d’una necessitat. Quan vaig fer Un hort per ser feliç, el vaig fer per a no iniciats i explicava la meva experiència partint de zero: un urbanita de ciutat que va anar a viure al camp i que va voler fer un hort. En va sortir, per tant, un abecé força bàsic, però hi falta informació pràctica. En aquests sis anys d’aprenentatge, m’han fet moltes consultes en xerrades, a la ràdio, entre d’altres, i aquí he pogut encaixar-hi totes les preguntes amb resposta. N’hi ha setanta d’ordenades per cultiu o disciplina.
Els consells per cultivar són per a gent que té grans extensions?
És indiferent. Està pensat per a agricultura, per a horts d’autoconsum, pot ser per cultivar en una jardinera o en un hort de mitja hectàrea. Està pensat en clau d’hort familiar d’autoconsum.
De totes maneres, jo no sé si faré un hort i m’encanta el llibre. He après moltes coses.
Exacte. Aquest llibre et serveix per menjar millor.
Ets un gran cuiner i un gran coneixedor de l’alimentació, i aquí fins i tot trobaran receptes de pickles, de truita d’espècies, de chutney de tomàquets.
Sí, perquè, a més, el llibre està dividit segons els mesos de l’any i inclou tot el que s’ha de cultivar, collir, cuinar i menjar en cada època de l’any. Si és temporada de tomàquets i en tens deu quilos, fes chutney! El més interessant d’aquest llibre és que el vaig fer de gener a desembre, i les reflexions que hi ha al principi de capítol estan fetes a peu d’hort, és a dir, em vaig forçar a mi mateix a dir: “Mira, avui som dos de febrer i escriuré a veure què hi passa ara, a l’hort”. La gent pot intentar fer-ho i seguir-ho.
Jo el tinc com un gran llibre de consulta, d’anar endavant i enrere, per exemple, de temes com el de les herbes oblidades, entre d’altres. A la gent de ciutat, algunes coses els semblaran marcianes.
Ja! És que hi haurà un dia que a tothom li semblarà marcià el coneixement, bàsicament, perquè ens estem mig alienant i una cosa tan bàsica com estudiar, aprendre, no s’estila. T’ho diré d’una altra manera: la clau és aprendre, desaprendre, reaprendre, i quan has fet tot aquest procés, comprendre alguna cosa. Això no està de moda, malauradament, perquè vol temps i vitalitat, vol que realment apreciïs, estimis la vida, la sentis com un regal de tot aquest procés, perquè, a més, cal revisar, tornar a fer el camí, perquè segur que t’has deixat coses per aprendre o algunes que són vàlides avui potser demà no ho seran, perquè hem descobert una altra cosa.
Ets curiós de mena i això que expliques també t’ha passat, igual que a mi, amb l’alimentació. Per això ens entenem quan diem que no volem etiquetes i que no som talibans de res.
Sí. Hem hagut de fer moltes voltes per aprendre, desaprendre i tornar a aprendre. És tot un camí i acabes arribant a un punt que dius: “Ja m’ho haurien pogut explicar així des del principi i hauria estat més fàcil”.
Ha, ha ha! I tant!
Penso que els meus llibres són una mica de camí. Jo he fet un tros de camí i te l’explico a la meva manera.
I és un regal, perquè ets polifacètic, Marc! Bon comunicador, bon pagès, bon cuiner. Tots, oficis propis que requereixen una vida d’aprenentatge, de vegades.
Sí, però, si t’hi fixes, no és que vulgui dir que soc una iaia, eh?, però una mica sí. Les iaies parlaven molt, conversaven molt, cuinaven bé, cultivaven la terra, tenien coneixements i, a més, tenien temps de fer criança i de donar vida a la vida. Les iaies ho han fet sempre tot això! Soc curiós i apassionat. En tot cas, m’entristeix l’apatia i la deixadesa d’avui dia.
Això també et passa en l’entorn infantil, amb l’alimentació dels fills, per exemple?
Sí. Tens converses i penses: “Ostres, què necessitaries per apoderar-te, per voler fer les coses d’un altra manera?”. D’alguna manera penso que el que hi ha al darrere de tot això, d’aquestes actituds majoritàries, és que encara no ens adonem del poder que tenim ni cap a nosaltres ni respecte de l’entorn. És a dir, la realitat depèn del que fem des que ens llevem fins que ens n’anem a dormir. Depèn del que facis tu, tu i tu, i l’altre i l’altre, el món serà d’una manera o d’una altra. Per tant, no deixa de ser curiós, per exemple, amb el tema de l’alimentació, que una família que vibra amb la criança, que té una mirada molt femenina i de respecte, al final acabi comprant ecològic, però en un gran hipermercat i no a la cooperativa. Aquella mirada femenina i honesta, al final, queda en un no-res, ja que no has anat a l’arrel de la qüestió per fomentar un canvi de veritat i transformar. Així no acabem de canviar res.
Bé, sí. La consciència.
Serà l’única cosa, però l’entorn serà el mateix. Aquella persona que viu en l’entorn que li és hostil no fa res per transformar aquesta hostilitat en habilitat.
