El Comidista m’ha agradat sempre. En els inicis del boom el vam entrevistar a TV3, al programa “Divendres” i, des d’aquella època, quan el vaig començar a seguir, la seva evolució ha estat imparable. El diari El País va tenir la sort de xuclar un dels blogs de gastronomia més seguits del nostre país i, a partir d’aquí, van arribar els vídeos divulgatius i, des de lluny, com a admiradora, vaig veure com el seu equip creixia i tothom feia peticions perquè assistís a esdeveniments.

Ahir vaig voler veure la seva estrena televisiva. Pensava que seria com els vídeos en què ens ha ensenyat tantes coses del món de l’alimentació, com ara trucs per distingir un bon pernil d’un de dolent, o tants d’altres.

A més, com a bon sibarita, en sap un tou, de restaurants, i sempre tinc molt en compte el seu criteri i les seves receptes més autèntiques i tradicionals.

Potser per tot això no vaig entendre el primer capítol de la seva flamant estrena a La Sexta. Va escollir parlar del sucre, un tema de moda, que arrasa, però que no té res a veure amb la seva mirada habitual sobre la gastronomia. A més, el programa volia treure ferro al fet de menjar-ne i navegava entre dues aigües. Es parlava de la iniciativa sinazucar.org, que té un mèrit excepcional, perquè, a través d’imatges, ha obert els ulls a moltes famílies, però després jugaven amb nanos a recollir “sugus” pel carrer, promocionaven pastisseries que elaboren creacions excepcionals, però amb molt de sucre, o convidaven un grup de nens a l’Espai Sucre, que és un restaurant on jo no portaré mai la meva filla. Els creadors del programa i en Mikel creuen que el sucre no és dolent? Jo crec que, en part, sí que creuen que fa mal, perquè van anar a buscar veus expertes, com el nutricionista Aitor Sánchez, que en parlava amb criteri i contundència, com és habitual. I el mateix Iturriaga apostava pels dàtils per evitar els sucres a l’hora de fer un pastís de pastanaga i demostrar que als nens els encanta i que no és necessari el sucre refinat. Tot i que amb la cobertura plena de mantega, la proposta era menys healthy.

El programa anava i venia, esquivava mullar-se. Però amb el sucre no hi ha un camí del mig i segur que l’Aitor estarà d’acord amb mi. El sucre és dolent, es miri com es miri i, si decidim parlar-ne, per què diluïm el missatge? A més, televisivament em recordava al “Quèquicom”, i podia haver causat molt impacte un missatge saludable; sobretot venint d’ell, tenint com té, tantíssims fans. Per què es matisa el missatge tan sovint?

Sembla que estiguem atemorits per la pressió del lobby de la indústria agroalimentària. Sembla que ens atemoreixin els anunciants de les grans cadenes i que la llibertat dels continguts sigui relativa.

O potser tot això són suposicions errònies i és molt més senzill i es matisa perquè realment no et creus que, si en menges una mica de res, et pugui fer mal, i que la vida són quatre dies i el plaer ha de formar-ne part. I us ho diu algú que defensa i practica les excepcions. Però la tele és la tele i fer-ne un programa en prime time pot influir i determinar molta gent. Tant de temps divulgant-ho i que se’n pugui anar en orris, em dol. I potser per això, si avui anem a la cua del supermercat, els carros de la compra es continuaran omplint amb els mateixos cereals, les mateixes farinetes per a nadons amb un 28% de sucre i els mateixos pots de préssec en almívar.

Núria Coll
Núria Coll

Directora d’etselquemenges