Des que el coronavirus té barra lliure, no hem parat de parlar de les bondats dels treballadors essencials: personal sanitari, repartidors a domicili, conductors de transports públics, policies, botiguers, farmacèutics i operaris d’obres. Tots herois, tots magnífics, tots imprescindibles. Malauradament, amb la pagesia hem caminat per arenes movedisses. És cert que 350.000 pagesos i ramaders de totes les edats han sigut capaços d’alimentar més de 7,5 milions de boques a tot Catalunya, però encara és més cert que hem pecat de babaus deixant massa clar que la fruita i la verdura del seu tros era molt més essencial que el seu ofici. 

Si la pandèmia ha provocat que certs treballadors esdevinguin essencials, per què no entenem que els aliments essencials també existeixen?

És indiscutible que el reconeixement a la nostra pagesia va per barris, però el conte del pagès essencial no va camí d’acabar amb un final feliç. Algú amb molta barra haurà d’explicar algun dia com hem passat d’aplaudir els treballadors essencials al balcó a titllar-los de culpables de la revifalla de la COVID al camp. És irònic comprovar que, entre la Santa Inquisició del virus que assenyala amb el dit acusador i reparteix carnets de bons i mals ciutadans, molts s’han apuntat a una tendència a l’alça: la cistella setmanal amb aliments frescos a la porta de casa. Exigir el premi sense voler saber res de les normes del joc és molt propi de les classes benestants. Enciams cruixents, tomàquets de temporada, manat de pastanagues i carbassons boteruts. Aliments amb noms i cognoms al darrere que no creixen per generació espontània. Un servei més car que la compra habitual del supermercat, que viu temps de bonança, ara que molts han descobert que, efectivament, la cuina de casa servia per cuinar. 

No és casualitat que, cada vegada que torno al meu restaurant preferit, un plantejament utòpic em rondi compulsivament pel cap. Esperant torn a la porta d’entrada, amb un taulell que impedeix l’accés al local, soc conscient que el Mei Mei no complirà mai més les funcions de restaurant convencional. Adeu-siau a la cuina amb woks escopint flames ben altes, a les taules i les cadires de color groc canari i al xivarri amplificat per un menjador mal insonoritzat. Parlo del mes de març passat, però ja sembla el record d’una altra vida i d’una altra persona. Obligada per les circumstàncies econòmiques, la propietària del local va tirar pel dret i va reconvertir l’espai en una botiga de queviures de primera necessitat amb venda directa d’aliments frescos. Era l’única manera improvisada d’evitar haver d’acomiadar treballadors, seguir venent el gènere dels productors locals i garantir l’accés a menjar saludable a les comunitats més vulnerables. Al bell mig d’una de les ciutats més cares dels Estats Units, semblava un win-win, com diuen els nord-americans, entre tanta incertesa.

Una ullada a l’interior de les bosses de paper marró era suficient per entendre el valor de la unitat mínima dels aliments per sobreviure. Un parell de quilos de patates i de cebes, vuit pomes i vuit plàtans, tres alls, una bosseta de cereals i gingebre. No és pas gran cosa, però marca la diferència en un barri on sobra gana i falta feina. “Gràcies a la nostra associació amb La Comunidad, hem pogut lliurar més de 22.679 quilos de menjar a famílies que, per culpa de la pandèmia, lluiten amb la seguretat alimentària. Busqueu una manera de donar suport directament a les persones afectades. Compreu una caixa de queviures per a una família que ho necessiti”, deia Irene Li amb el to exhaust del final d’un viatge massa llarg. El text de Facebook anava acompanyant d’una fotografia colpidora. Emmascarada darrere d’una trinxera de sacs d’arròs i rodejada de caixes a mig buidar o a mig omplir, la Irene mira fixament a càmera envoltada per un ecosistema voraç que no fa presoners.

Botiga queviures Estats Units

La imatge segurament és la metàfora cruel de la desconstrucció del sistema de restauració de la vella normalitat, però se’n pot extreure una lectura esperançadora. “Compreu una caixa de queviures per a una família que ho necessiti”, diu. I és que no es tracta d’això (sobre)viure? La possibilitat de lligar ben lligat el futur dels més privilegiats, que podem rebre la cistella d’aliments a casa, amb els que fan mans i mànigues per sobreviure amb la butxaca buida. El cap i a la fi, si hi ha aliments essencials per a uns quants, no haurien de ser aliments essencials per a tothom, encara que molts no puguin permetre’s pagar el mateix preu que tu o jo? 

Parlo d’una cistella d’aliments essencials amb un sistema semblant a les cooperatives de barri. Una cistella amb aliments frescos escollits per qui més en sap, els pagesos essencials, de qui només parlem quan les coses van mal dades. Una cistella amb un preu diferent segons el poder adquisitiu de cada codi postal. Una cistella que molta gent amb recursos rebutjaria i podria arribar gratuïtament a qualsevol contrada. Una cadena de favors plena d’acció directa, fets comestibles i no de paraules que se les endú el vent. Una cistella d’aliments essencials perquè tothom mereix gaudir dels beneficis del dret universal al menjar saludable. 

Molts aixafaguitarres diran que no és un sistema que l’economia interior ni exterior de cap país pugui sostenir, i encara menys les potències mundials, que n’haurien de garantir el bon funcionament com a donants principals. Fins i tot, algun encorbatat de coll blanc podria aixecar la veu assegurant que suposaria el col·lapse del sistema alimentari actual, tal com el coneixem. Una simple cistella com a amenaça directa per al capitalisme i les grans corporacions que pretenen alimentar el món? I potser, només potser, si fos així seria una notícia excepcional, perquè significaria que hem sigut capaços de fer-ho tot miques per començar de nou.

Marc Casanovas
Marc Casanovas

Periodista I Food Storyteller | Ex Bullinià i editor a PlayGround Food

  @casanovas_marc   @marc.casanovas.anguera