Quan posem benzina al cotxe, qui ha fixat el preu? Quan paguem el rebut de la llum, qui ha decidit a quant va el quilowatt? No són respostes senzilles. Però la pregunta –aparentment molt més fàcil–, “quan comprem verdures, qui marca el preu?” Tampoc té una resposta fàcil. De fet és preocupant.

Poructes embalats supermercats

Seria lògic pensar que, primer, la persona que les conrea, en funció dels costos i les hores dedicades, marca un preu que li generi un benefici just i suficient. Al seu torn, l’empresa intermediària –per exemple un supermercat o una parada del mercat municipal que compra aquests productes– repeteix l’operació i ofereix el producte al preu corresponent. És cert que, en un mercat de lliure comerç, en cada un d’aquests passos, l’oferta, la demanda i la competència influeixen i deixen els preus més amunt o més avall, però al final les persones consumidores paguem i tots els elements de la cadena han obtingut un benefici.

El més lògic moltes vegades no és la realitat. D’entrada, i això s’ha explicat moltes vegades, si la majoria comprem aliments en les poques cadenes de supermercats que acaparen el comerç alimentari, són aquestes, amb un superpoder a les mans, les que decideixen quant volen pagar als que produeixen. La llei de l’oferta i la demanda ja no funciona. Tant se val si el preu queda –com passa, per exemple, amb la llet– fins i tot per sota dels costos de producció.

En el cas del comerç alimentari, aquesta força supermercantil fa servir molts més mecanismes foscos que li permeten aconseguir matèries primeres a preus ultrabaixos; com, per exemple, tal com explica l’agricultor d’Almeria Andrés Góngora, les exigències i abusos que significa l’“obligació” de servir a les grans superfícies els productes cultivats en embalatges específics. “Sovint, la fórmula que ens imposen té un cost més elevat –que arriba fins i tot a triplicar el preu respecte de formats similars que es poden trobar al mercat– i no respon a necessitats de transport o de conservació. D’altra banda, les empreses que els proveeixen estan relacionades o participades per l’empresa a la qual venem, amb la qual cosa és fàcil imaginar on queden els sobrecostos que ens fan assumir. I per rematar-ho, s’imposen altres condicions, com comprar un mínim d’envasos cada any”.

A més, encara que tinguis establert algun tipus de precontracte de compra amb un supermercat, com expliquen des d’algunes cooperatives, aquest últim sempre es guarda el dret de comprar o no comprar. És més, en algunes cadenes de supermercats és habitual rebutjar partides compromeses per suposades irregularitats en el que s’havia pactat –tan absurdes com petites diferències en el calibre del producte o en el color de la fruita, per exemple– i, “a causa del no-compliment de les condicions”, imposar multes més que considerables.

Per això parlem sempre de la cadena alimentària. Perquè hi ha baules que en saben molt, d’estrangular.

Gustavo Duch
Gustavo Duch

Coordinador de la revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas. Autor de llibres com Lo que hay que tragar, Alimentos bajo sospecha, Sin lavarse las manos i Mucha gente pequeña.

  @gustavoduch   @duch.gustavo