Sempre està present en l’imaginari, apareix repetidament en la literatura de ficció i en el cinema futurista; tard o d’hora, l’alimentació quedarà reduïda al banquet dels astronautes: amb una pastilla màgica o dues al dia en tindrem prou per obtenir tots els nutrients necessaris.

Gustavo Duch

És evident que per a això cal molta ciència i progrés; no és fàcil inventar un comprimit d’aquestes característiques, però tenim un exèrcit de multinacionals –liderades per Bayer i DuPont– treballant decididament pel bé de la humanitat. De moment, el pas previ a la fabricació de les pastilles màgiques passa per treballar  –amb fons de la Fundació Gates, entre d’altres– en el que s’anomenen “els cultius biofortificats”, és a dir, aconseguir, a partir de tecnologia genètica o altres fórmules, augmentar el contingut d’uns quants nutrients en uns quants cultius seleccionats. És una fotografia impactant: tot el planeta fet un monocultiu únic tan nutritiu que, amb una monodieta globalitzada, permetrà que tothom s’alimenti de manera suficient. Salivera.

El màrqueting fa temps que presenta aquesta tecnologia i és habitual sentir a parlar o llegir sobre les bondats de l’arròs daurat, la superbanana o el blat de moro taronja per lluitar contra les deficiències nutricionals en moltes zones empobrides del planeta. L’arròs daurat, del qual s’ha parlat molt però que segueix sense sortir dels laboratoris, és un bon exemple d’una mala estratègia. A l’Àsia –com diu l’informe de Grain– la revolució verda als anys setanta va introduir un grapat de varietats d’arròs, cosa que va reduir a gairebé zero les més de 110.000 varietats d’arròs que es conreaven fins llavors; però sobretot va modificar una dieta basada en diversos aliments (mandioca, blat de moro, mongetes, moniatos…) a menjar sempre i tres vegades al dia arròs, arròs i arròs. Aquesta és la causa de les seves deficiències alimentàries: l’homogeneïtzació de la dieta. Encara que a ningú se li escapa el perquè de les energies que es van posar a l’hora d’expandir aquests cultius: com que eren llavors patentades, els ingressos dels seus “inventors” s’han superfortificat.

Val la pena no abaixar la guàrdia, perquè encara que som moltes les persones que defensem que una dieta variada, rica en verdures, fruites, llegums, nous, una mica de proteïna animal i grans sencers és la millor manera de rebre els nutrients necessaris, la globalització fa que els sistemes alimentaris locals desapareguin; i, sense aquests sistemes ni la cultura que incorporen, s’obren les portes a aquestes falses solucions tecnològiques.

És a dir, més que aliments fortificats el que cal és enfortir els sistemes alimentaris locals.

Gustavo Duch
Gustavo Duch

Coordinador de la revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas. Autor de llibres com Lo que hay que tragar, Alimentos bajo sospecha, Sin lavarse las manos i Mucha gente pequeña.

  @gustavoduch   @duch.gustavo