Aquest mateix matí, una periodista radiofònica em deia: “No ho puc aguantar, tinc una angoixa enorme i se’m trenca el cor. No sé què podem fer.” No es referia a la pandèmia: acabava d’emetre un programa sobre el drama de les persones migrants. El seu “què podem fer” és extremadament important, però encara més ho és el “què podem deixar de fer”. I encara que parli en plural, em refereixo a les administracions públiques.

Acord pesquer Senegal

Just quan els ports de les Canàries són plens de persones rescatades de pasteres, just quan el dipòsit de cadàvers anomenat Mediterrani posa el cartell de complet, just en aquest mateix moment, llegeixo que la Unió Europea aprova el protocol pesquer pel qual es manté el seu acord pesquer amb el Senegal, que donarà accés a les aigües del país africà durant cinc anys més.

Progressivament, des de 1979 fins ara, aquest tractat és la fórmula legal que permet –i crec que cal ser assertiu– robar els recursos pesquers que eren l’aliment d’una part molt important de la població local. Milers i milers de famílies pesqueres, justament gràcies a aquestes pasteres, tenien en la mar la manera de mantenir-se dia a dia, i ara només poden buscar-se la vida a milers de quilòmetres de les seves costes.

En concret, el nou acord permet que un total de 28 tonyinaires d’encerclament congeladors, deu canyers i cinc palangrers de l’Estat espanyol, Portugal i França puguin pescar fins a 10.000 tones a l’any de tonyina. Juntament amb dos vaixells de ròssec espanyols que també podran capturar fins a 1.750 tones de lluç negre anuals. La contribució o xantatge –per deixar de banda els eufemismes– que la UE pagarà al Senegal ascendirà a 1,7 milions d’euros a l’any. Quantes persones poden alimentar-se amb 12 mil tones de tonyina i lluç? Quants mitjans de vida han estat anul·lats a canvi d’uns fons que qui sap on es quedaran?

I no tonyina i lluç i prou. Resulta que aquests vaixells “sense voler” també capturen molta canana i, com que aquest cefalòpode no està inclòs en l’acord com a espècie objectiu, es veuen obligats a descartar-lo per la borda. La solució que planteja el sector pesquer espanyol és òbvia: “Que incloguin la canana com a espècie objectiu”. Com que paguen, oi?, doncs que tinguin accés a tot.

Ara que sabem tant d’epidemiologia, en aquesta nova i dramàtica onada migratòria, torno a detectar que ignorem l’origen de la malaltia: l’avarícia d’un sistema capitalista que, per aconseguir béns cada vegada més preuats, arriba a qualsevol extrem. Darrere de la pesca, la ruïna de milers de famílies africanes. Darrere dels fosfats, un mineral molt escàs, però d’ús corrent com a fertilitzant per a l’agricultura industrial, la complicitat amb el Marroc davant l’ocupació del Sàhara Occidental.

Gustavo Duch
Gustavo Duch

Coordinador de la revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas. Autor de llibres com Lo que hay que tragar, Alimentos bajo sospecha, Sin lavarse las manos i Mucha gente pequeña.

  @gustavoduch   @duch.gustavo