La doctora Priya Fielding sempre s’ha preocupat per la maternitat i les desigualtats de classe als Estats Units. Porta adherit el servei a la comunitat a la motxilla com a sociòloga convençuda de la Universitat de Stanford. El seu estudi “Un tast de la desigualtat: el valor simbòlic dels aliments en tot l’espectre socioeconòmic” va obrir la finestra de l’alimentació saludable a les ciències sociològiques. Un encert que demostra que no serveix de res recomanar una dieta saludable a la gent si no es té en compte l’entorn dels uns i dels altres.

El privilegi d’acaparar aliments en temps de COVID

Després d’entrevistar pares, mares i fills de l’estat de Califòrnia amb poder adquisitiu diferent, la sociòloga va arribar a una conclusió colpidora. La pobresa no només afecta a l’hora d’accedir als aliments saludables, sinó a un fet més fonamental: el mateix significat dels aliments. Aquest raonament s’entén molt millor amb un exemple il·lustratiu. Els pares que cada dia es veuen obligats a dir que no a molts regals materials (vambes noves, una consola de videojocs, un viatge a Disneyland) és molt probable que diguin que sí al menjar porqueria. És una manera senzilla de fer feliços els petits i, de retruc, no agreujar el sentiment de culpa com a mals pares. Tot el contrari que els pares que es poden permetre dir que sí a tots els regals materials, i que després es veuen amb forces per dir que no al menjar poc saludable.

És a dir, per entendre com mengen les famílies, és imprescindible tenir en compte què significa menjar per als pares. De l’estudi, publicat l’agost de l’any 2017, se’n va fer una versió més periodística per a tots els públics a Los Angeles Times. “Per què els americans més pobres mengen de manera tan poc saludable? Perquè el menjar porqueria és l’única indulgència que es poden permetre” va generar prou soroll per merèixer ser considerat un dels millors articles sobre alimentació publicats l’any 2018. Més enllà del gran punt de partida, la tesi fonamental de la sociòloga demostrava que un gran supermercat al bell mig d’un barri humil no soluciona l’accés al menjar saludable, perquè el problema d’arrel no es corregeix. Sense diners a la butxaca per garantir la felicitat dels fills, el fet de comprar fruita i verdura fresca no era prioritari. És evident que els deserts alimentaris existeixen a les grans ciutats, però les disparitats alimentàries poden tenir molt més a veure amb els ingressos i la classe social que no pas amb la geografia.

Hi ha tants aspectes col·laterals en aquesta descoberta que la investigació mereixia acabar en un format més ampli. Per aquest motiu, Priya Fielding ja treballa en el llibre El sabor de la desigualtat, previst per a l’any 2021. Un sabor que de ben segur provoca acidesa d’estómac a la sociòloga, conscient que la realitat supera qualsevol previsió, amb el risc real de deixar en paper mullat els seus resultats. I és que en temps de distanciament social, els rics són més rics, el teletreball és un privilegi i l’accés al menjar ha accentuat el dolor d’una ferida oberta.

Dit d’una altra manera, ningú nega que rics i pobres es poden contagiar per les mateixes vies, però el temporal de la pandèmia es viu de maneres molt diferents segons el temps d’exposició. “Les persones que viuen mes a mes en feines del sector serveis es troben en una posició molt diferent de les que treballen en feines assalariades que es poden fer des de casa. Les fortes fractures en riquesa, salut i treball han passat de ser problemes crònics a problemes greus”, asseguren els experts de The Brookings Institution, una organització sense ànim de lucre de polítiques públiques amb seu a Washington, que ha quantificat en 3,9 milions els infants que passen gana en tot el país. “Per a les persones amb diners és més fàcil garantir la distància social amb la resta de ciutadans. Poden fer teletreball, connectar-se amb amics via Zoom i encarregar aliments perquè arribin a la porta de casa. Es necessiten diners per acaparar en temps de COVID. En canvi, les persones amb més risc de contagi són precisament les que assumeixen més risc per portar el menjar a taula”.

El privilegi d’acaparar aliments en temps de COVID

Entre les diferents conclusions, dos gràfics criden poderosament l’atenció. El primer té relació amb qui pot permetre’s el luxe de mantenir el distanciament social. El 59% de les famílies amb menys de 24.000 dòlars anuals assegura que va evitar anar a llocs públics, com ara botigues i restaurants. Un 12% menys que les famílies d’alt poder adquisitiu amb més de 180.000 dòlars anuals, que arriben al 71%. El segon gràfic es concentra a quantificar la màxima capacitat d’adquirir i retenir una quantitat extraordinària d’aliments cada vegada que es visita el supermercat, i demostra que les famílies amb alt poder adquisitiu acaparen un 24% més d’aliments que les famílies d’ingressos baixos. Un 24% que devora qui s’apropa més del compte com una planta carnívora.

Marc Casanovas
Marc Casanovas

Periodista I Food Storyteller | Ex Bullinià i editor a PlayGround Food

  @casanovas_marc   @marc.casanovas.anguera