Davant d’aquesta pregunta, hi ha tantes respostes com persones, perquè és totalment subjectiu. Depèn de la nostra idea d’alimentació, de la nostra cultura alimentària, dels nostres hàbits quotidians. No serà el mateix la idea de menjar una mica de tot d’una persona vegana, d’una de macrobiòtica o d’una que segueix una pauta paleolítica, per posar algun exemple.
Des de les societats caçadores-recol·lectores del paleolític hem anat restringint la diversitat de plantes i animals que consumim. José Enrique Campillo a El mono obeso ho explica a través de la “Llei de l’embut de l’alimentació”. El primer pas se situa en el neolític, moment en què neix l’agricultura i la ramaderia. Se seleccionen algunes plantes i alguns animals que es poden domesticar. Ja amb la revolució industrial l’embut es fa molt més estret. Passem a l’època dels monocultius intensius, dels agroquímics, dels additius i de les transformacions.
En els darrers 35 anys, els supermercats han triplicat l’oferta de productes, però es tracta d’una varietat real o fictícia? Són autèntics laberints de passadissos de processats i envasats fets amb poques matèries primeres, abús de refinats, greixos “dolents” (trans, olis refinats o de baixa qualitat) i amb molts afegits que no ens beneficien (sucre, sal, proteïna de la llet, soja, additius, conservants, etc). Podem dir que són comestibles, però no són aliments.
Menjar disponible 24 hores al dia i sedentarisme és una mala combinació
La globalització ens ha conduit a societats sobrealimentades i al mateix temps desnodrides, amb les consegüents malalties de l’occidentalització: obesitat, diabetis, hipertensió, dislipèmia o aterosclerosi. Campillo en diu malalties de l’opulència. Menjar disponible 24 hores al dia i sedentarisme és una mala combinació.
Què hem de menjar per estar sans? Com diu Michael Pollan a El detective en el supermercado és tan senzill com tornar a “menjar menjar, majoritàriament plantes”.
Cal fer un homenatge al menjar de veritat (en especial a les verdures), que els “comestibles” ja tenen prou publicitat. El menjar real són els aliments que ens regala la mare natura i que podem consumir tal qual o amb les mínimes transformacions o coccions suaus. Parlem de les verdures, les hortalisses, la fruita, els tubercles, els cereals integrals (varietats antigues o sense gluten; el blat actual no val), els llegums, les llavors, la fruita seca, la carn, el peix i els ous. Aquí sí que hem de buscar varietat.
El menjar real són els aliments que ens regala la mare natura i que podem consumir tal qual o amb les mínimes transformacions o coccions suaus
És preocupant que si preguntem sobre la quantitat de productes consumits durant una setmana, entre els adults només hi hagi una varietat d’uns 50 aliments/comestibles i entre els adolescents, de 20. En tribus caçadores-recol·lectores actuals, com els aborígens australians de North Queensland, la varietat se situa en 240 plantes i 120 animals. Increïble!
Si consumim productes de temporada ja anem variant les verdures i les fruites que ens dóna cada estació i que estan perfectament dissenyades per aportar els nutrients que necessitem en aquella època de l’any, però no tothom segueix aquesta pauta. Tenir disponible qualsevol verdura o fruita en qualsevol època de l’any fa que es perdi la noció de l’estacionalitat.
A banda de l’embut, l’aparició de l’estudi de la nutrició, les investigacions científiques i la influència de la indústria alimentària a través de la publicitat han complicat encara més saber què s’ha de menjar perquè es parla més de nutrients que no pas d’aliments. Com diu Michael Pollan: “s’ha creat una gran complexitat sobre qüestions molt senzilles”.
“Durant la major part de la història, la humanitat ha resolt què s’ha de menjar sense l’assessorament d’experts”, afirma Pollan. Ara no en tenim ni idea. Ens guiem per les piràmides, prioritzem els macronutrients, els micronutrients, alguna dieta específica, ens focalitzem en els aliments estrella de moda, etc.
A més, tenim el pes del teló de fons de la mala qualitat dels productes, els transgènics, els metalls pesants, els tecnicismes incomprensibles i, al final, hi ha gent que arriba a pensar: “és igual el que mengem perquè res és de fiar.”
Què hem perdut pel camí? Cultura alimentària, tradició i, sobretot, sentit comú i intuïció.
Tornem als mercats o petites botigues i triem menjar real i de qualitat. És cert que a priori és menys atractiu, que implica un cert esforç de cuinar, que no és hiperpalatable, però és saludable i nutritiu. Reconnectem amb la intuïció i amb el plaer pels sabors naturals.
+Suma’n un de nou a la setmana
Amb la idea de “menjar menjar” m’he proposat incorporar un aliment nou cada setmana i us explicaré com ha estat l’experiència, juntament amb un resum bàsic de les seves propietats nutricionals i medicinals i com es pot consumir.
I a tu, t’agradaria ampliar el ventall d’aliments que menges? Estàs cansat de repetir setmana a setmana pràcticament el mateix menú? Incorpora a la teva dieta aliments que no has provat mai, aliments que no acostumes a consumir, que potser no t’acaben d’agradar, que no són tan habituals, que costen de trobar a les fruiteries, que no saps com cuinar, etc. Apunta’t al repte de sumar i comparteix la teva experiència amb nosaltres!
A més, la idea és potenciar que siguin de proximitat i reservar comprar productes de fora només en el cas que tinguin propietats beneficioses i no n’hi hagi al nostre territori. També és interessant incorporar varietats recuperades, gran labor dels pagesos ecològics. Així fem honor a la gran varietat de verdures, hortalisses, tubercles o fruites que han anat desapareixent de les nostres terres, de les botigues i, per tant, de la nostra cistella.
Capgirem l’embut i ampliem la varietat d’aliments i, sobretot, de verdures!
Més informació:
- “El mono obeso” de José Enrique Campillo
- “El detective en el supermercado” de Michael Pollan
