És la dietista nutricionista més seguida a les xarxes socials a l’Estat espanyol. Es diu Gabriela Uriarte, té vint-i-nou anys i, a part de tenir consulta nutricional presencial a la seva ciutat, Sant Sebastià, és molt coneguda a Instagram (gu_nutricion) i Youtube (Gabriela Uriarte nutricionista).

A Instagram penja cada dia stories i posts dels seus plats sans, fàcils i reals. A més, al País Basc, és una cara molt coneguda, ja que presenta a EITB el programa “A bocados” amb Ander González. Falten cares de dietista-nutricionista que apostin per l’alimentació saludable que nosaltres defensem i que sàpiguen comunicar. I per mi Gabriela Uriarte és única en això.

Com vas començar?

Vinc de família de metges. Vaig veure com treballava el meu avi, el meu pare, i em vaig adonar que m’agradava ajudar la gent. No vaig entrar a la facultat de medicina i vaig mirar quines alternatives tenia; com que no volia ser infermera ni dentista, em vaig ficar en nutrició sense saber gaire de què anava. Un cop vaig acabar la carrera, en la qual tampoc ens van donar gaire informació, vaig veure que fallava alguna cosa. La gent estava desinformada; això m’indignava, perquè les persones no tenien les eines ni sabien quin era el camí per alimentar-se bé.

El primer que vaig fer va ser obrir el canal de Youtube, perquè el meu xicot, cansat que li inflés el cap amb els meus pensaments sobre nutrició, em va dir que em gravés.

Allà va començar tot, i una cosa va portar l’altra. A més, tenia molt de temps, perquè ja tenia consulta, però gairebé no tenia pacients. No sé si la gent em seguia per riure’s de mi o què, però vaig començar a tenir moltes visites.

I vas començar a omplir la consulta?

No, encara no. Després vaig començar amb Instagram –ara ja fa quatre anys– per explicar a la gent que no cal patir ni passar gana per menjar bé, mantenir la línia i cuidar-se. Jo venia de la universitat, que m’havia tallat una mica el pensament, i en la pràctica clínica vaig descobrir que havia de ser flexible si volia ajudar de veritat les persones. L’objectiu de les consultes o la punta de l’iceberg sempre és que volen perdre pes. Si no ho feia desitjable, no funcionava, ja que has de fer un canvi important. Si a sobre dic que s’ha de menjar bròquil bullit, anem malament. Jo tampoc me’l menjaria. A més, vinc d’una zona geogràfica en què mengem molt bé.

Fa quatre anys ja hi havia competència i força moviment en alimentació saludable. Què fa esclatar Gabriela Uriarte per convertir-te en la més seguida?

M’ho han preguntat força cops. El que percebo és que és una barreja de diverses coses. Si hagués començat ara el 2018, no m’hauria menjat res. Haver començat fa quatre anys em va ajudar. Tampoc hi havia tanta cosa: hi havia la Vanessa Losada i alguna més, però no et pensis que gaire més.

I m’agrada pensar que explico les coses sense floritures. Crec que el missatge i la manera de transmetre’l connecten amb la gent, amb les persones normals. No tinc una 36 de pantaló, em costa horrors anar al gimnàs i ho explico perquè vegin que sí que es pot canviar. Quan es parla d’alimentació saludable, penses que qui ho diu va de perfecte, i jo ho explico dient: “Escolta, que a mi també em costa”.

I llavors va arribar l’èxit a la consulta!

Sí! Estic en una ciutat petita i va funcionar molt el boca orella, però al final t’exposes tant que també has d’aprendre a gestionar els enemics, que en tinc. És el que passa quan hi ha sobreexposició.

Vius al País Basc, en un lloc amb una riquesa gastronòmica brutal i una matèria primera increïble. Aquí ha de costar mesurar-se davant dels plats. Hi ha canvi de consciència a Euskadi?

Aquí cuidem molt la matèria primera i la realcem. No trobaràs una salsa que tapi el gust d’un bon peix. Brasa o graella, i punt.

Això és fantàstic! Quina sort!

En aquest sentit, com que hi ha molta cultura dels pinxos, d’anar de copes, etc., també hi ha alternatives. Tenim, a més, una horta al·lucinant i sempre hi ha plats de verdura de temporada.

I la gent a Euskadi menja molta verdura?

Cada vegada ens allunyem més de les arrels alimentàries. Ens han venut la moto amb el discurs que no hi ha temps per menjar bé; ho veig amb els nens. Crec que això és general i no només del País Basc. Cada vegada ens estem deixant portar més per horaris i mengem menys com abans. Estem relegant cada vegada més l’alimentació a productes ultraprocessats ​​i perdem les arrels. Si aquí a Euskadi ja perdem això, imagina’t!

Menjar bé és una forma de cuidar-se; igual que quan et dutxes, practiques una afició o llegeixes un bon llibre. Si t’estimes i et cuides el cos, que és casa teva i on vius, no li donaràs porqueria, oi? És un acte d’amor decidir cuidar-se.

És tan contundent i tan important això que dius...

Sí. Se’m posen els pèls de punta. El pacient model de la meva consulta és dona que acaba de parir i està en un moment en què no s’agrada físicament, està desbordada i esgotada i ha passat a un vuitè pla. Fins que les persones no percebin que cuidar-se no és una qüestió de talla, sinó un acte enorme d’amor amb un mateix, no avançarem. És una llàstima. Després, quan canvien i veus com milloren l’autoestima, l’energia, les ganes de fer coses –i només pel que mengen–, és brutal!

Dona’ns un bon consell...

Posa en una llista totes les coses que no tinguis controlades de la teva alimentació i fes-ho sense pressió, a poc a poc. Tenim la mentalitat del tot o res: o estic a dieta o no estic a dieta i m’ho menjo tot. Triem per on començar i, fins que no ho hàgim aconseguit, no passem al següent punt. Comencem a millorar els esmorzars, per exemple.

Hi ha gent que ja deu estar pensant: buff...

Hi ha gent que no s’arriba a creure que hi ha una forma diferent de fer de les coses que no sigui la cultura carca, arnada, de les dietes, de la culpa, d’hores interminables de càrdio, de detox estranys, compensatoris. Cal fer un acte de fe. Hi ha molta gent que ha fet dieta tota la vida i pensa que això no li va. Cal entendre també d’on parteix la gent i el que viu. Jo derivo molt i treballo d’una forma transversal amb psicòlegs, perquè potser comences a ordenar l’alimentació i veus que hi ha altres aspectes que cal posar a lloc. És important saber-ho.

I heus aquí la decisió de la sanitat pública, que, si tan transversal és el món de la nutrició, com pot ser que inclogui tots els oficis i no el de dietista-nutricionista? Hi ha molts professionals de la infermeria o medicina que han hagut d’estudiar i formar-se per donar resposta a una gran necessitat, però que ja en tenen prou amb la feina que fan. El govern paga facultats de nutrició en universitats públiques, forma professionals cada any i després no ho reverteix en la societat, que paga els impostos? I la gent ha de recórrer a mi i pagar trenta euros per una consulta? I sabent que a Europa els nutricionistes som a tots els hospitals i centres d’atenció primària. És demencial.

Com t’expliques que passi això?

Et dic què en penso? Què creus que passaria un any després d’incloure un nombre adequat de fisioterapeutes als hospitals i un nombre adequat de nutricionistes fent campanyes preventives, tractant de manera preventiva els pacients, traient els processats dels hospitals i incloent més psicòlegs als centres sanitaris ? Que no hi hauria tants malalts amb dependència de medicaments.

El lobby de sempre.

Exacte. Som al mig d’uns interessos econòmics molt forts. Després de tots aquests anys trencant-me el cap sobre per què passa tot això, és la meva única conclusió. Els diners. Els maleïts diners. Es fan polítiques de prevenció, però qui les finança?

La indústria alimentària.

Esclar. Som burros o què? No hi ha dietistes a la sanitat pública espanyola perquè no interessa. A Iñigo Urkullu, en una entrevista amb públic, li van preguntar per què no hi havia dietistes i la seva resposta va ser que el sistema de salut basc no podia atendre totes les demandes de la població. Euskadi se t’està morint de càncer i obesitat. No estem parlant de malalties poc freqüents. No cal dir res més.

Gabriela Uriarte denuncia que no hi hagi dietistes-nutricionistes a la sanitat pública, qüestiona el sistema i el relaciona amb els interessos econòmics.

És una epidèmia…

Govern basc i central: formeu a Vitòria cada any cent professionals nous que es moren de ganes de treballar i d’ajudar i, al final, acaben en consultes privades. És molt cru tot això. Pensaran que m’ho estic inventant i que soc una exagerada, però és així.

I hi insisteixo. Aquesta tasca no la poden assumir els professionals de la medicina, que ja tenen la seva càrrega de treball. Per això estic col·legiada i formo part de Dietistes sense Patrocinadors. Com a col·lectiu, així podem fer pressió, però el més trist –t’ho dic com a Gaby–, és que em canso, m’esgoto: és una baralla contínua, perquè encara hi ha molt de desconeixement. Quan el teu pacient està amb un altre professional i vols treballar a quatre mans, de vegades et trobes anècdotes molt tristes. Un dia, un endocrí d’una pacient meva li va dir: “Escolta, no sé si vas a un xaman o t’estan fent màgia, però digues a aquesta persona que deixi de recomanar-te plàtan”.

Ha, ha, ha! Què dius? Em sembla impossible.

Per això m’esgoto de lluitar, de reivindicar i de justificar-me constantment. Que sincera que soc en aquesta entrevista, Núria!

Fotos de plats que Gabriela Uriarte publica a les seves xarxes socials

Que bé! Escolta, vens d’una família de metges, a més. Què hi diuen?

Han vist els meus temaris, són oberts de ment, volen actualitzar-se i escolten. Ho he viscut molt bé. No tots els metges són escèptics. Cal ser pràctics en aquest discurs. Les malalties associades a sobrepès i obesitat són una de les primeres causes de mort en aquest país i no podem fer-nos els sords; tenim un exèrcit de professionals que han d’estar en salut pública, en atenció primària.

Com et veus d’aquí a cinc anys? Tens algun altre somni?

Televisió i xarxes és un petit afer. No sé quan duraré, quan s’avorriran de mi…, però la meva il·lusió és muntar un centre multidisciplinari perquè crec que és la manera de fer les coses: cada un al seu camp, però interrelacionat (teràpia grupal, exercici físic adaptat, fisioteràpia…).

Sona molt bé. A Sant Sebastià, oi?

Per descomptat. Aquí s’hi viu massa bé, maca!

Gràcies, Gabriela. Un plaer!

Núria que sàpigues que és l’entrevista més sincera que he fet en la meva vida.

Gràcies per la feina que fas.

També a tu. A veure si entre tots som capaços de demanar a la gent que es comenci a qüestionar una mica més per què les coses són com són i que revisi el seu dia a dia. Que la gent es qüestioni les coses que fa. Menjar és un acte polític!

Núria Coll
Núria Coll

Directora d'Etselquemenges.cat, Soycomocomo.es, la Consulta nutricional d'Etselquemenges.
Creadora del Cómo Como Festival

  @nurcoll   @nuriacoll