Una infecció d’orina és provocada per la invasió de microorganismes dins del tracte urinari. El focus i l’arrel de la invasió pot ser a l’extrem inferior de les vies urinàries (a la uretra en cas de les dones o a la punta del penis en cas dels homes), o bé en el flux sanguini.
La cistitis és la infecció d’orina localitzada a la bufeta, que afecta sobretot dones que tenen entre vint i seixanta anys. La causa més comuna és una infecció produïda per bacteris –com l’Escherichia coli, que normalment resideix als intestins–, tot i que també pot ser per un virus, alteracions de la flora vaginal, fongs –com la Candida albicans–, paràsits, el fred o la humitat, el restrenyiment crònic, la falta de lubricació i freqüència de les relacions sexuals, el mal ús dels antibiòtics i un sistema immunitari debilitat, ja que aquest s’encarrega de mantenir a ratlla els microorganismes patògens responsables de les infeccions. Normalment quan una persona presenta cistitis també té altres malalties infeccioses que afecten el sistema urinari (ronyó, uretra o bufeta, per exemple).
El saber popular sempre ha adjudicat el poder curatiu i preventiu de les infeccions de tracte urinari als nabius vermells. Ja en l’època dels grecs i dels romans, i més tard al segle XVI, s’utilitzaven els nabius vermells en forma de fitoteràpia per tractar les pedres del ronyó. Els nadius americans feien servir els nabius vermells per curar desequilibris de la sang, malalties d’estómac i de fetge, i febres. Durant la dècada de 1880, metges alemanys van observar que després de prendre nabius s’incrementava l’excreció urinària d’àcid hipúric. El 1914, Blatherwick[1] va publicar un article que demostrava que els nabius són rics en àcid benzoic, que després s’excreta en l’orina com a àcid hipúric –un agent bacteriostàtic amb capacitat d’acidificar l’orina. Diferents estudis[2] van demostrar el potencial dels nabius vermells per acidificar l’orina i incrementar l’excreció d’àcid hipúric, tot i que en investigacions posteriors[3] es va concloure que s’han de consumir grans quantitats de suc de nabiu per reduir lleugerament el pH de l’orina i augmentar modestament l’excreció d’àcid hipúric, i que, per tant, no confereixen una activitat antibacteriana significativa a l’orina i que l’efecte protector que tenen sobre el tracte urinari ha de ser degut a algun altre mecanisme que hi està involucrat. Es va continuar estudiant la relació entre els nabius vermells i les infeccions urinàries per veure quin era el factor que influïa en la capacitat d’aquest aliment per prevenir i curar les infeccions d’orina, i el 1984 Sobota[4] [21] va veure que els beneficis derivats de la utilització de suc de nabiu podien estar relacionats amb la seva capacitat per inhibir l’adhesió bacteriana. Des d’aquest informe inicial de Sobota, diversos estudis han confirmat que la presumpta eficàcia del nabiu vermell per prevenir la infecció d’orina està relacionada amb les seves propietats antiadherents, com per exemple un estudi fet als hospitals Quirón i General Universitari de València, en què es va comprovar que si se seguia un tractament de tres a sis mesos amb els nabius vermells com a complement alimentari s’aconseguia reduir de manera significativa la simptomatologia.
El coautor d’aquesta investigació, Francisco Sánchez Ballester, va explicar que el poder curatiu que tenen els nabius vermells sobre les cistitis s’atribueixen al seu contingut en proantocianidines (PAC), que són un grup de compostos de polifenols que actuen de tal manera que impedeixen o fan disminuir l’adherència de l’Escherichia coli a les parets de la via urinària. Segons l’estudi, la dosi òptima de PAC per prevenir els episodis de cistitis és de 118 mil·ligrams al dia. Seguint aquesta pauta, és possible disminuir en un 75% el nombre d’infeccions urinàries al cap de tres mesos d’ingesta i en un 93% al cap de sis. Fins i tot per eliminar l’Helicobacter pylori –bacteri ubicat al duodè i la mucosa de l’estómac– de manera natural sense ús d’antibiòtics i protectors d’estómac també es recomana prendre suc de nabius vermells. Ara bé, hi ha persones que no aconsegueixen eliminar l’Escherichia coli amb nabius vermells perquè estan infectades per altres bacteris que no es veuen afectats per les proantocianidines d’aquest fruit.
Podem complementar l’alimentació saludable amb nabius vermells per eliminar els gèrmens causants de les infeccions urinàries i la cistitis, sigui menjant el fruit fresc o liofilitzat, prenent sucs o a través de comprimits, càpsules o sobres. Els nabius vermells fan una acció antibiòtica i antisèptica sobre els gèrmens sense tenir els efectes secundaris dels antibiòtics, així que és una alternativa natural molt bona a aquests medicaments. A més, si consumim nabius vermells, ens beneficiem del seu poder antioxidant i, per tant, neutralitzem l’acció dels radicals lliures nocius per a l’organisme, cuidem la salut del cor i evitem l’envelliment prematur.
[1] Blatherwick NR. Thespecific role of foods in relationtothecomposition of urine. ArchInternMed 1914;14:409-50.
[2] Der Marderosian AH. Cranberryjuice. DrugTher 1977;7:151-2.
Fellers CR, Redmon BC, Parrott EM. Effect of cranberriesonurinaryacidity and bloodalkali reserve. J Nutr 1933;6:455-63.
Kahn HD, Panariello VA, Saeli J, Sampson JR, Schwartz E. Effect of cranberryjuiceonurine. J Am DietAssoc 1967;51:251-4.
Kinney A, Blount M. Effect of cranberryjuiceonurinary pH. Nurs Res 1979;28:287-90.
Jackson B, Hicks LE. Effect of cranberryjuiceonurinary pH in olderadults. Home HealthNurs 1997;15:198-202.
[3]Nahata MC, Cummins BA, McLeod DC, Butler R. Predictability of methenamineefficacybasedontype of urinarypathogen and pH. J Am GeriatrSoc 1981;29:236-9.
Bodel PT, Cotran R, Kass EH. Cranberryjuice and theantibacterialaction of hippuricacid. J LabClinMed 1959;54:881-8.
[4]Sobota AE. Inhibition of bacterialadherencebycranberryjuice: potential use forthetreatment of urinarytractinfections. J Urol 1984;131:1013-6.
