Semblava que el dia no havia d’arribar. En l’economia de l’abundància i del malbaratament, qui podia imaginar que Itàlia, una de les grans potències a l’hora de produir llaunes de tomàquet en conserva, juntament amb la Xina i els Estats Units, estaria preocupada per garantir el negoci d’exportar-les arreu del món? Passa el mateix a l’Índia amb un altre aliment estrella de la indústria alimentària: tenen problemes greus per tancar la cadena de la valorada polpa de mango de l’estat de Maharashtra. I no s’acaba aquí: sembla que la gegantina indústria cervesera dels Estats Units no pot satisfer la demanda que hi ha al ritme que li agradaria.
I la qüestió és que no és un problema de contingut: no falten ni tomàquets, ni mangos, ni ordi; el desajustament en aquestes cadenes globals d’alimentació ha arribat per una combinació de factors relacionats amb l’alumini per fabricar el continent: les llaunes.
D’una banda, la pandèmia ens ha confinat i hem acumulat més aliments en conserva al rebost i, amb la restauració tancada, els refrescos ens els bevem a casa. El preu de l’alumini també s’ha incrementat en paral·lel al d’un altre metall, el coure, molt sol·licitat per a l’actual electrificació de gairebé tot provocada per l’anomenada transició energètica.
Les llaunes d’alumini no són la panacea. Sabem que és un material que es recicla pràcticament del tot, com diu un estudi del grup Aluwatch, però aquests procediments contaminen molt, perquè prop del 90% de l’energia que es fa servir prové del carbó. La mineria de bauxita, el mineral amb el qual es fabrica l’alumini, tampoc està exempta de provocar desplaçaments de poblacions locals o, com denuncia Human Right Watch, de la destrucció de terres ancestrals i escassa compensació per als treballadors de les mines de Guinea Conakry que exploten companyies estrangeres.
Però, així i tot, el que m’inquieta és, com en són, de fràgils, aquests models globalitzats que una acceleració en el consum posa contra les cordes grans imperis alimentaris que depenen d’un material que podem considerar gairebé infinit? Què passarà quan els desequilibris arribin al petroli, que serveix per produir els plàstics essencials per envasar molts productes de la indústria alimentària?
Doncs passarà que, si volem garantir l’alimentació, haurem de recórrer a les “maleïdes” pràctiques de la sobirania alimentària i l’agricultura pagesa que tant agrairan els cossos humans i la seva mare, el planeta Aigua.
