“Fill de pare pagés, pagés debia quedarse”, diu l’obra teatral La casa pairal: drama en tres actes y en vers, de Silvestre Molet i Antoni Ferrer i Codina. Una veritat tan grossa com una femta de vaca vella, veient la despoblació del món rural i l’atracció inesgotable per l’erotisme de les ciutats de pell maquillada i cor podrit. Afortunadament, si podem extreure un raig de llum d’una pandèmia imparable, que tot s’ho gasta i tot s’ho menja, és el retrobament amb l’origen de les coses ben fetes, amb l’elaboració dels aliments ben acabats.
Sense caure en la romantització de l’ofici, el fet que de cop i volta un bon grapat de joves percebin la pagesia com una opció de vida plena ens hauria d’omplir de joia. Viure amb dignitat com a pagès o pagesa ha fet arrel entre nois i noies cansats de mitges mentides, poders fàctics amb el cul enganxat a la cadira del despatx i la precarietat laboral disfressada d’oportunitat sexi. Ara bé, els joves que vulguin ser pagesos hauran de tenir ben clar que estan lligats de peus i mans. Per molt fill de pare pagès que siguin. El motiu cal buscar-lo en les galeres que fan moure la roda immensa del sector agrari i ramader. Un sector que, malauradament, rep els valents nouvinguts amb una plantofada amb la mà oberta.
Però anem a pams. Hi ha un abisme de retrets i ferides obertes entre la imatge bucòlica d’un anunci de televisió d’una marca de llet industrial on es veu un ramader acaronant les galtes molsudes d’una vaca mentre li canta una cançó per anar a dormir, i les dificultats d’un jove emprenedor per sobreviure amb una petita explotació d’animals. Un abisme cada vegada més fosc i pedregós fomentat pel gran desconegut de tot aquest entramat: els integradors. Perquè ja és hora de denunciar el que molts pagesos no poden dir per por de mossegar la mà que els nodreix: l’obstacle principal perquè el jovent entri a pagès amb llibertat són els integradors.
Encara que s’amaguin darrere el sistema capitalista, els integradors tenen cara i ulls. Són antics pinsaires que monopolitzen el sector descaradament. La metodologia per fer-se els amos del pati és ben perversa. Aquests quatre empresaris intocables, perquè en són quatre de comptats amb els dits d’una mà, cedeixen els animals i el pinso al jove que vol fer de ramader perquè cuidi bé de l’explotació. A canvi, el pagès rep una quantitat de diners per cada animal viu que es comercialitza amb garanties. Aquest sistema se segueix amb porcs (cal pensar que hi ha més porcs que persones a la península Ibèrica), vaques, vedells o pollastres. D’això se’n diu “engreix en integració”, un sistema més vell que anar a peu que fa funcionar el sector primari des de molt abans que en Jordi Pujol perdés la cabellera i el seny com a polític. Una dada que fa feredat aportada pels amics de Mercat Arrels: “La ramaderia industrial ha fet desaparèixer el 75% de les granges”.
La qüestió és que el sector agrari català, espanyol i europeu ha acabat en mans d’aquests poderosos integradors que controlen la majoria d’explotacions. Per què? Perquè són els amos de la terra. Com molt bé diu Marta Roger, carnissera durant més de quinze anys i fundadora de la iniciativa La Païssa per agrupar petits productors, fa molts anys que, per poder tenir una granja d’explotació, es necessita vincular la terra als animals. És a dir, no es pot tenir una cosa sense l’altra. El gran parany és que els integradors són els propietaris de gairebé tota la terra a Catalunya. I aquesta terra, evidentment, està vinculada als seus animals. Per tant, una persona jove que vulgui entrar a l’ofici de pagès, no només ha de lluitar contra les dificultats pròpies del sector agrari i ramader; a més té un petit gran inconvenient: no tindrà terra pròpia encara que vulgui, perquè tota està ocupada pels integradors si no ha heretat terres del pare o la mare.
Per il·lustrar tot aquest desgavell històric, Ramaderes de Catalunya ha confeccionat un gràfic per intentar explicar la interminable burocràcia que ha de complir qualsevol pastora per tenir cabres i vendre els seus productes, segons el reglament vigent. Paperassa que afavoreix els integradors i que treu temps a les pastores per dedicar-se amb cos i ànima a la seva granja.
Aquest mateix sistema s’aplica amb petites variacions en el món del pollastre. La diferència és que els integradors aquí són propietaris dels escorxadors o estan associats al propietari de l’escorxador. De tal manera que, si ets un jove autònom amb la teva pròpia granja de pollastres, segurament podràs portar els animalons a un escorxador per comercialitzar-los, però et costarà déu i ajuda trobar-ne un que no estigui vinculat a algun integrador. És a dir, el pagès novell que cria vaques, vedells, cabres, porcs o pollastres haurà de ser ben conscient que tard o d’hora tindrà relació amb un integrador o patirà amb els llargs tentacles enganxifosos d’algun integrador que no vol que ningú faci nosa.
És ben dolorós d’admetre, però el jove que estigui decidit a voler guanyar-se la vida dins el sector agrari o ramader sense dependre dels integradors ha de saber que ara mateix és gairebé impossible, per no dir que és ben bé una heroïcitat. I si no, per què en temps de coronavirus els integradors van deixar abandonats els pagesos i ramaders quan tenien tots els congeladors plens d’excedents? Per què milers de pollastres van acabar escanyats amb un gir sec al coll sense que la seva mort tingués com a finalitat alimentar la ciutadania?
Cal cercar les respostes entre les pràctiques de les grans cadenes de supermercats i els restaurants de menjar escombraria. Parlant clar, ara mateix els petits productors units fent força són l’enemic número 1 dels integradors i els supermercats. Si tot el màrqueting positiu dels petits productors, com per exemple la funció de tallafocs en possibles incendis o la sostenibilitat per millorar l’ecosistema, tingués un altaveu per arribar al gran públic petaria a la línia de flotació dels grans supermercats, que juguen amb el vent a favor dels integradors.
Com seria un món sense cadenes de supermercats i amb cooperatives amb aliments provinents de la ramaderia extensiva i l’agricultura ecològica? L’única certesa és que, a vegades, quan estàs tan exposat és natural que la por et venci, t’empassis l’orgull i segueixis amb el teu somni esquinçat de viure de pagès, tot i el peatge dels maleïts integradors de per vida. “Em fa ràbia veure terres de cultiu abandonades i les dificultats que tenim per accedir a la terra. M’avergonyeix veure com els infants celebren els aniversaris al McDonald’s. M’amoïna veure cada dia tractors més grans i menys mans que treballin la terra. M’indignen les cadenes de distribució abusives, i que em continuïn liquidant la fruita a mísers cèntims d’euro i veure-la quintuplicada al mercat: d’això se’n diu no tenir escrúpols”, diu el Comando Forquilla Ganivet a l’excel·lent article “Sóc pagesa”.
La sensació de fragilitat dels pagesos es multiplica per mil entre els joves que volen començar a viure dignament de l’ofici. Si alcen el cap i miren detingudament, poden veure un sostre per sobre dels núvols que fan ombra a la seva granja. “Surto de la casa i l’estructura ja no aguanta. Ets tu qui m’ha penjat aquí dalt. Ara no em deixis caure com a un animal”, canten Anímic com qui intenta parlar sense èxit amb l’integrador, cobert amb passamuntanyes per no ser descobert.
