La guerra contra el plàstic s’ha estès a tot el món. Si fa pocs anys es tractava de la lluita minoritària d’alguns activistes, ara ja ha esdevingut una pugna d’abast global que uneix ONG, associacions mediambientals, partits polítics i, molt especialment, grups de consumidors.
Tot i que el reciclatge ha estat una de les grans iniciatives que s’han tirat endavant des de les institucions públiques durant els últims anys, amb més èxit o menys, ara ja sabem que només el 10% del plàstic que llencem al contenidor groc s’acaba reciclant.
L’alarma es dispara quan descobrim on va a parar el 90% restant: la majoria acaba acumulant-se en grans abocadors de deixalles o bé inunda i contamina els oceans. De fet, segons denuncia Greenpeace, cada minut els oceans reben l’equivalent a un camió de deixalles de plàstic, cosa que suposa la mort anual de més d’un milió d’aus i cent mil mamífers marins que ingereixen el plàstic (o bé hi queden atrapats) que troben en el seu hàbitat natural.
Tot plegat és conseqüència de l’ús desorbitat que fem arreu del món d’aquest material no reciclable. Us heu adonat que el contenidor de plàstic és el que ompliu més de pressa?
Tot i que és un material tòxic que pot actuar com a disruptor endocrí, es troba a tot arreu i és el contenidor i l’embalatge estrella de tota mena de productes de llarga o curta durada. El més escandalós, però, és la presència que té el plàstic en el sector alimentari, ja sigui en forma de bosses, coberts, gots i plats d’un sol ús (que, per cert, ja han prohibit a França), o bé com a embalatge de productes alimentaris.
L’absurditat toca sostre quan trobem peces de fruita o verdura amb pell, com ara taronges, alvocats, plàtans o cogombres, envasades individualment en plàstic.
#DesnudaLaFruta, la campanya per eliminar els envasos absurds
L’èxit del concepte de màrqueting de la “monodosi” atempta clarament contra el medi ambient: si bé resulta obvi que necessitarem un recipient per endur-nos, per exemple, un paquet d’arròs (que podria embalar-se perfectament en materials reciclables com ara el paper), la justificació d’embolicar un plàtan o qualsevol peça amb una pell que no menjarem resulta encara més inexcusable.
Comproveu-ho a qualsevol supermercat. Si hi feu una volta, fotografieu el plàstic del menjar i publiqueu la foto a Twitter o a Instagram amb les etiquetes #DesnudaLaFruta, #BreakFreeFromPlastic o #RidiculousPlastic; us estareu sumant a la campanya popular que inunda les xarxes des de fa unes setmanes i que té l’objectiu de sacsejar consciències, canviar hàbits de consum i eliminar aquest material tòxic i insostenible del menjar i de les nostres vides.
L’ONG ambientalista Greenpeace també s’hi ha adherit i ha engegat una recollida de firmes a escala mundial per exigir a les empreses i als supermercats que eliminin els plàstics d’un sol ús. I ja sumen més d’un milió de persones.
No només importa l’origen, també l’impacte global!
En el sector eco, també cal un canvi de consciència. Si ens preocupem pels mètodes de producció i l’origen dels productes, per què no ens ocupem de manera definitiva de l’embalatge, i garantim un producte sostenible de debò?
Per molt ecològic que sigui un alvocat, i per molt respectuosa amb la terra que en sigui la producció, comprar-lo envasat en plàstic és una contradicció que atempta contra el concepte real d’“ecològic”: la sostenibilitat ambiental.
L’ús diari del plàstic en qualsevol dels seus formats i funcions ha d’anar clarament a la baixa si aspirem a tenir un entorn saludable i respectuós amb el medi ambient i la biodiversitat del planeta. D’una vegada per totes, fem el canvi de xip, substituïm el plàstic per altres materials veritablement reciclables, tornem a comprar a granel, a reduir i a reutilitzar i fem camí cap al residu zero!
