L’aigua no és un recurs infinit. Al contrari del que pensem, tot i que és l’element vital dels ecosistemes, l’aigua dolça disminueix a un ritme alarmant en moltes zones del planeta fins al punt de generar autèntiques guerres hídriques.
De fet, la FAO alerta que, si no canviem els hàbits de consum, la demanda mundial d’aigua podria augmentar un 50% l’any 2030. Aquesta xifra no pararà de pujar si es compleixen les previsions que auguren que, l’any 2050, la població mundial arribarà als 10.000 milions de persones. Més persones al món vol dir més panxes per alimentar i més recursos per generar i distribuir aquests aliments.
L’aigua té un paper cabdal –i sovint desconegut– en la indústria alimentària: segons la dieta que fem, podem necessitar entre 2.000 i 5.000 litres d’aigua per produir els aliments que consumim diàriament, segons dades de WWF. D’aquí ve la necessitat global de reduir el consum de carn: per produir un quilo de carn boví, es necessiten 13.000 litres d’aigua, mentre que per fer un quilo de llenties “només” en calen 1.250. El canvi climàtic va de debò i, per això, prioritzar el consum de proteïnes vegetals d’alta qualitat, com els llegums, per davant de la carn és una de les mesures que tenim a l’abast per lluitar-hi en contra i frenar el col·lapse ambiental amb què ens enfrontem.
Però amb això no n’hi ha prou. Reduir, reutilitzar i reciclar l’aigua –en aquest ordre–, així com apostar fermament per mesures d’eficiència energètica i deixar de banda les energies fòssils en favor de les renovables hauria de ser absolutament prioritari a l’agenda no només dels activistes i els ciutadans anònims sinó també de les institucions, els òrgans públics i les empreses. Un canvi de paradigma real, global i transversal que interpel·li tothom és l’única via possible per frenar els estralls causats pel neocapitalisme i la cultura del consum.
I això també vol dir abandonar el mal hàbit de l’“un sol ús” o del malbaratament. Segons l’AECOC, el malbaratament d’aliments suposa malgastar més de 130 litres d’aigua per persona i dia, cosa que equival a llençar tota l’aigua que cap dins d’una banyera plena. Una banyera plena d’aigua cada dia, per persona, repeteixo. Una bogeria ambiental que no ens podem seguir permetent.
Si l’agricultura i la ramaderia són els sectors que consumeixen més aigua –ja que gairebé el 92% de la petjada hídrica planetària pertany a la producció d’aliments–, frenar el malbaratament ha de ser inexcusablement prioritari per a la indústria i per a qualsevol família. Si prenem consciència del valor dels aliments, apostem pel consum de proximitat i de temporada, aprenem a planificar degudament la compra i a evitar que ens caduquin aliments que haurem de llençar, ens en podem sortir.
Potser haurem de renunciar a menjar tomàquets a l’hivern o kiwis de Nova Zelanda, però potser també –i només d’aquesta manera– guanyarem el pols al canvi climàtic i deixarem un món habitable i sostenible per als nostres fills.
