L’any 2020, Singapur es convertirà en el primer país del món que prohibirà els anuncis de begudes ensucrades. La decisió afectarà els mitjans de comunicació de paper, ràdio, televisió i Internet, que hauran de buscar una nova gallina dels ous d’or per finançar-se. És la decisió final d’Edwin Tong, cap del Ministeri de Salut del país insular del sud-est asiàtic. La nova regulació s’aplicarà, sense cap mena d’excepció, a refrescos, sucs, iogurts i cafès instantanis en el que ja s’anomena, de manera propagandística, “la gran guerra contra la diabetis”.
Segons l’Organització Mundial de la Salut, les persones que consumeixen una o dues begudes ensucrades al dia tenen un 26% més de probabilitats de desenvolupar diabetis tipus 2 que les que rarament en consumeixen. Evidentment, la comunitat internacional de metges i nutricionistes ha aplaudit la mesura, però es queda ben curta. Si llegim la lletra petita, s’observa que dues propostes realment revolucionàries han quedat en no-res: una estudiava la possibilitat d’introduir un impost especial; l’altra, anava més enllà i posava sobre la taula prohibir directament les begudes altes en sucre.
Que ningú es pensi que els principals afectats han amagat el cap sota l’ala per esperar que passi la tempesta. En declaracions a la CNN, el portaveu de Coca-Cola a Singapur ha dit, amb certa mala bava i pedanteria, que espera un impacte mínim a la cartera. “Hem estat innovant per llançar noves begudes sense sucre”, ha afirmat. “Perquè, mentre que el sucre amb moderació està bé, estem d’acord que massa sucre no és bo per a ningú”. Han bombardejat el món amb tones de sucre des de l’any 1886 i, més d’un segle després, diuen que massa sucre no és bo per a ningú. Això és la definició gràfica i literal de tenir més morro que esquena.
Pot semblar un tret al peu del qui escriu, però felicitar Singapur per posar fre a la publicitat de begudes ensucrades és com felicitar l’Iran per deixar que les dones entrin als camps de futbol. Focs artificials, paper mullat, un rentat d’imatge que afavoreix una cortina de fum encoberta de les grans companyies de refrescos mateix i d’un estat homòfob. Les begudes ensucrades se seguiran venent a cubells, i les dones iraquianes s’hauran de seguir conformant a seure en grades amb poca visibilitat sense llibertat per barrejar-se amb la resta del públic masculí.
No hem de prohibir els anuncis de begudes ensucrades, hem de prohibir el consum de begudes ensucrades.
No hem de prohibir els anuncis de begudes ensucrades, hem de prohibir el consum de begudes ensucrades. Així en fred pot semblar que atempta contra la llibertat de consum, com una puntada de peu al dret de decidir engreixar-se dignament, però recordo perfectament les mans al cap de molts fumadors –i curiosament de molts no fumadors també– quan, a començament de l’any 2006, va entrar en vigor la llei antitabac. L’objectiu era que discoteques, bars, oficines i llocs públics fossin espais sense fum. Era una bogeria impensable per a molts detractors de ment més aviat curta. Fins i tot, algun restaurador gallejava que sempre es podria fumar dins del seu menjador, i que les multes les pagaria literalment sa mare. Ara ens en riem i no entenem com permetíem aquella violació tan flagrant de l’espai públic amb la maleïda nicotina com a convidat de pedra.
En un futur no gaire llunyà, tots plegats construirem un relat similar amb les begudes ensucrades. No entendrem com era possible que, als hospitals, els metges curessin envoltats de màquines de begudes que maten, no entendrem per què les ONG suplicaven als equips de futbol que els nens no portessin publicitat de begudes ensucrades, no entendrem la barra lliure de refrescos als locals de menjar ràpid i no entendrem que els joves mexicans no recordessin haver begut mai aigua de l’aixeta per por de posar-se malalts. En definitiva, no entendrem que, en un món on el consum de begudes ensucrades ja s’ha vinculat científicament a la demència i als vessaments cerebrals, no els paréssim els peus abans.
Singapur ha de ser la primera palada de la tomba del sucre afegit. Cap campanya de rentat d’imatge, encara que estigui molt ben orquestrada per la part interessada, hauria de frenar l’inevitable. El sucre afegit fomenta una addicció persistent a certs aliments i begudes, i mereix la mateixa vigilància que l’alcohol i el tabac. Ni més ni menys.
