No em ve al cap una persona més allunyada del món de la pagesia que William Henry Gates III, més conegut com a Bill Gates. El cervell de Microsoft ha passat més hores programant microcomputadores al garatge de casa que no pas respirant aire fresc al bell mig de la naturalesa. Els seus braços de color blanc nuclear són antagònics a la pell avesada al sol d’un pagès de la plana. Doncs bé, si fem cas de les informacions en exclusiva de la revista digital The Land Report, l’informàtic milionari amb ulleres de nerd ara vol jugar a ser pagès.
Deixem-ho clar des d’un bon començament, tot i el favor dels mitjans de comunicació liberals nord-americans, que Bill Gates s’hagi convertit en el nou propietari amb més terres d’Amèrica, amb 240 mil acres repartits en 16 estats, és una notícia nefasta que no pot passar per alt. L’acaparament de terres és un tema seriós, on no és pas fàcil separar els bons dels dolents, com passa a les trames de les pel·lícules. I és evident que és millor que tot quedi en mans de Bill Gates i de la seva muller, na Melinda. Les fonts d’informació més fiables pronostiquen que la inversió pot estar relacionada amb la millora de la tecnologia agrícola per combatre el canvi climàtic i engreixar la infraestructura d’Impossible Foods, una empresa de producció de carn vegetal. “Sempre serà millor que qui posi la mà al sac sigui la Fundació Gates que no pas Monsanto, amo i senyor dels transgènics, o JBS, la càrnia més important del món, responsable de la crema a l’Amazones”.
Ara bé, que la persona que amassa la quarta fortuna més important del món, de cop i volta passi a ser un gran terratinent ens hauria de preocupar una miqueta. Principalment perquè la tecnologia i el camp no havien tingut mai un únic propietari gairebé en exclusiva. L’acaparament de terres i l’entrada de l’aigua a la borsa de Wall Street, juntament amb la pujada de preus dels aliments frescos d’un 3,5% durant el confinament, configuren una tríada mortal de necessitat. I l’únic denominador comú que aglutina un seguit de desgràcies catastròfiques és l’elit. L’origen de la paraula prové del mot francès élite i d’una forma més antiga, eslite, que vol dir “acció escollida’’. És a dir, una minoria social selecta, en aquest cas les elits intel·lectuals, escullen terra i aigua abans que tu i que jo. I el pitjor de tot, els hem d’aplaudir perquè els mitjans ens diuen que és una acció humanitària en nom de la sostenibilitat i el futur dels agricultors.
Tal com descriu The Indigenous Anarchist de manera excelsa en una sèrie de veritats doloroses per canviar el sistema alimentari, si no ets un camperol, no ets l’heroi d’aquesta història. Concretament en un dels nou punts, aquesta activista indígena de trenta-vuit anys, originària dels pobles Modoc, Klamath i Lakota i amb arrels libaneses, talment sembla que parli directament a Bill Gates. “El treball és participatiu. Dirigit per la comunitat. Les solucions per alimentar el món no provenen de Silicon Valley ni Wall Street. Provenen d’innovacions agrícoles de tot el món, que constantment estan dissenyant noves maneres de cultivar l’entorn de manera sostenible i proporcionar aliments a les seves comunitats. Si el que realment voleu és ajudar a millorar el sistema alimentari, no treballeu amb aquest objectiu, val més que amplifiqueu els que ja ho fan. Deixeu de dirigir esforços que tractin els camperols com a beneficiaris, en lloc de ser innovadors actius. No hi ha cap solució única per a l’agricultura. Cap aplicació, algoritme informàtic o tècnica agrícola serà la bala de plata que resolgui tots els problemes del sistema alimentari. Les vostres solucions han d’abordar el poder, humanitzar, desobjectivar i centrar l’atenció en la gent que cultiva els nostres aliments”.
Perquè augmentar el rendiment de la terra no soluciona la fam. Hi ha una petita gran diferència que cal subratllar: el nostre sistema alimentari és injust, no està trencat per sempre. No ens deixem endur per sentiments de pa sucat amb oli: Bill Gates de pagès, amb les mans netes com el cul d’un nadó i les puntes dels dits en forma de tecla de PC s’acosta més a una disfressa de Carnestoltes, que no pas a una solució miraculosa a tots els nostres mals.
Totalment d’acord amb aquesta opinió. Aquestes ànsies de poder i de domini, conquerint tots els sectors no tenen gaire bona pinta.
Nosaltres com a consumidors/es tenim una bona arma per deixar d’omplir les arques d’aquests monstres afamats de poder.
A qui estem donant els nostres diners? A qui estem omplint les butxaques per estalviar-nos uns cèntims d’euro? El dia que ens n’adonem que “la unió fa la força” i intentem anar de la mà del nostre veí/veïna per evitar entregar el nostre poder i llibertat en mans dels monstres afamats de poder, pot ser serà massa tard.
A saber que estan tramant darrera la plandèmia, ara que ens tenen a totes amb les boques més tapades que mai. Res de bó.
El sector primari tant necessari i castigat durant tants anys, quin perill que passi a ser exclusiu d’una sóla mà.