Efectivament, l’expansió i domini de l’alimentació basada en l’agroindústria alimentària globalitzada no s’atura. Cada vegada hi ha més persones que basen la dieta en un conjunt de productes preelaborats adquirits a les grans superfícies i que pràcticament estan “a punt per menjar” seguint unes instruccions senzilles de descongelar, escalfar o coure. Com un moble per muntar, porta unes instruccions ben senzilles. Els acompanyen amb brioixeria i begudes refrescants. En paral·lel, les grans superfícies guanyen en hegemonia comercial. Generalitzant, aquesta mala manera de menjar –menjar porqueria, se’n diu– es dona més en les persones amb menys recursos econòmics i són aquestes precisament les que tenen una taxa més alta de problemes de salut associats: és a dir, obesitat o sobrepès, càncer, diabetis, entre d’altres.
Com a resposta i alternativa, és notòria la clara tendència a favor de l’alimentació biològica o orgànica, és a dir, la que trien persones que volen garantir una dieta sense pesticides, hormones o antibiòtics i que busquen una nutrició més sana i equilibrada. En aquesta cultura alimentària, es posa l’accent en dietes vegetarianes o veganes i és freqüent que s’incorporin productes d’altres latituds molt valorats per la seva qualitat nutritiva. En aquest cas també veiem com es multipliquen les botigues bio, els portals d’internet que comercialitzen aquests productes i fins i tot apareixen cadenes i franquícies centrades en aquest sector. És tal el boom d’aquesta alimentació, que les grans superfícies i el seu olfacte econòmic no deixen escapar l’oportunitat i dediquen passadissos i esforços a aquest camp. Per satisfer aquesta demanda, una part important de l’oferta arriba d’un model d’agricultura ecològica a gran escala i globalitzat. Una altra vegada, generalitzant, aquesta fórmula sembla més present entre famílies amb més poder adquisitiu.
La resolució d’aquesta equació impossible és senzilla, tots dos models alimentaris creixen perquè hi ha un sector –fins no fa tant, majoritari– que està en caiguda lliure, que decreix, en via d’extinció. Ja no es menja normal, ja no es menja com sempre s’ha menjat, com menjaven les nostres àvies i avis.
Si ens remuntem uns quaranta o cinquanta anys enrere, que és molt poc temps, les opcions i els hàbits alimentaris es repetien en pràcticament totes les famílies. En base als productes de temporada de l’agricultura local, els plats a taula s’havien cuinat sempre a casa: estofats de llegums diversos; sopes i brous de verdures o pollastre; estofats de verdures i carns diverses; truites de tot tipus; amanides dia si i dia també; una varietat limitada però sempre present de peix, lluç o sardina a la costa, bacallà o arengades en conserva a l’interior; arròs amb verdures, paella o arròs a la cubana, entre d’altres, i per postres sempre, sempre, fruita. Gairebé el 100% dels ingredients es compraven a les botigues del barri, que moltes es dedicaven a l’alimentació: la fruiteria, la botiga de queviures, la peixateria, els adobats, la carnisseria –amb especialitzacions: triperia o carnisseria cavallar, cansaladeria– i algunes més; i gairebé tots els ingredients eren de proximitat. Però aquests comerços ja estan desapareguts, aquests hàbits són cada vegada més poc habituals i el sector camperol s’encamina als museus.
“No mengis el que no menjava la teva àvia” és un bon lema que reconnecta amb la nostra cultura, paisatge i ecosistemes; que possibilita una economia local assentada en el sector primari i que té un bon equilibri nutricional. Afegim-hi que, per garantir que siguin aliments saludables i que contribueixin a minimitzar el canvi climàtic, en els temps que corren hem d’assegurar que siguin aliments procedents d’agricultures i ramaderies ecològiques. Criteris del passat amb fórmules del present em sembla la combinació més assenyada.
