Des que naixem, ens diuen que cal beure molta llet i consumir productes lactis per créixer sans i tenir els ossos forts. Fins i tot avui en dia, tot i que hi ha diferents visions alimentàries i molta informació sobre els lactis, encara molta gent dubta de si tindrà prou nutrients si no en consumeix. Els diria que l’important és informar-se bé i saber que cada cas particular és únic, i que és més important aprendre a escoltar el cos i a interpretar els seus senyals tant físics com emocionals. Entre tots els animals salvatges, la llet es reserva per als nadons, i cap altre animal pren la llet d’un altre animal. Però això no vol dir que l’ésser humà estigui malament perquè consumeixi lactis; els humans fem moltes coses úniques en la nostra espècie.

Hi ha teories que parlen de l’efecte energètic dels lactis com a generadors de dependència i afecció; com una prolongació emocional del vincle amb la mare. Potser és llavors un aliment que ens recorda a la nostra emoció primera, la que vam tenir amb el pit de la mare? Seguretat, protecció, calor, amor… Aquesta necessitat unida a la presència d’una substància anomenada caseomorfina en els derivats lactis com els formatges podria ser el que a vegades fa que hi recorrem per relaxar-nos? Segons la medicina xinesa, el consum de lactis (de qualitat!) podria ser beneficiós per a les persones febles i primes amb una tendència a la sequedat; però, segons aquesta visió, la llet resultaria indigesta quan hi ha problemes de mucositats o digestions difícils. El més important seria pensar que la llet i derivats no haurien de ser l’ingredient principal de la dieta, sinó un complement, sempre que els tolerem bé i siguin de bona qualitat.

Si fem una mica de recorregut històric de la nostra relació amb la llet, és similar a la d’altres mamífers: és a dir, un aliment imprescindible durant els primers anys de vida de les cries fins que eren més o menys independents de la mare. Després, els nens abandonaven el pit per menjar com la resta de la tribu i deixar-lo lliure per a nous nadons. Per això, l’evolució va afavorir l’apagada del gen que produeix la lactasa, l’enzim intestinal que permet digerir la lactosa. A partir d’aquell moment, beure llet suposava tenir mal de panxa o fins i tot una perillosa diarrea. Però, al final de l’última glaciació, els humans a poc a poc van anar seleccionant els animals més dòcils per menjar-ne la carn, fer servir la seva pell o, al cap d’un temps, aprofitar-ne la llet.

Què és la lactasa?

Per pair la lactosa (sucre de la llet) necessitem un enzim que es diu lactasa i que és a l’intestí prim dels nadons. La lactasa descompon la lactosa en glucosa i galactosa, substàncies que són assimilables pel nostre organisme. Té la funció de digerir la lactosa de la llet materna, ja que la majoria de les espècies de mamífers experimenten una disminució important d’aquest enzim després del deslletament. En els humans, l’activitat de la lactasa es va reduint a partir dels dos anys i va perdent la seva activitat en l’edat adulta. És, per tant, un procés natural!

Què significa ser intolerant a la lactosa?

No sembla raonable, per tant, que anomenem “malalt” o “pacient” algú que té intolerància a la lactosa. Més del 75% de la població mundial paeix malament o no paeix la lactosa en l’edat adulta. Els símptomes d’una intolerància només es manifesten en l’aspecte digestiu i solen causar dolor abdominal, diarrea, defecació explosiva, nàusees, meteorisme o distensió abdominal (sensació de panxa molt inflada i plena d’aire). El diagnòstic es fa amb testos específics en sang, estudi genètic, biòpsia intestinal o test d’hidrogen espirat. Hi ha una forma d’intolerància congènita a la lactosa raríssima o una absència total de lactasa; si un nadó es diagnostica com a intolerant a la lactosa, es tracta de la intolerància secundària, que és molt ocasional i apareix quan l’intestí es fa malbé per una malaltia (una greu diarrea, una celiaquia, alguns paràsits com la Giardia lamblia…).

Què passa quan no es digereix la lactosa?

Quan es consumeixen aliments amb lactosa si no es té prou enzim lactasa, no poden ser digerits a l’intestí prim i passen al còlon, on els bacteris intestinals la sotmeten a un procés de fermentació i s’alliberen gasos com l’hidrogen, diòxid de carboni i metà, així com àcid làctic.

La malabsorció de la lactosa també actua com a agent osmòtic, que fa que s’acumulin aigua i electròlits a l’intestí. La conseqüència és inflor, flatulències, dolor abdominal i diarrea. És una resposta de l’organisme a alguna cosa que no considera natural.

On s’amaga la lactosa?

Hi ha persones que no suporten la més mínima traça de lactosa, mentre que d’altres poden tolerar-ne petites quantitats i poden consumir lactis en poca quantitat sense molèsties digestives. Tot i que la llet d’altres animals també conté lactosa, per exemple, de cabra, búfala o burra, hi ha qui les tolera millor; fins i tot alguns tipus de formatges curats en tenen quantitats molt baixes. Els iogurts també es toleren més bé perquè tenen bacteris probiòtics. Pel que fa a la llet, cal saber que la llet descremada conté més lactosa que la llet sencera. Però el problema de ser intolerant a la lactosa no són només els lactis; la indústria alimentària fa servir sovint la lactosa com a additiu i es troba en molts aliments processats (xarcuteria, pastisseria industrial, pa de motlle, sopes preparades, espessidors, barretes energètiques, carn picada, gelats, fins i tot s’afegeix a alguns medicaments). Així que, si sospitem o sabem que som intolerants, hauríem de llegir bé la llista d’ingredients dels productes abans de comprar-los i fer-ho en llocs amb garantia com Smartfooding. En certs casos i davant el dubte que ens donin “lactosa per llebre”, els complements alimentaris de lactasa poden ser una bona solució.

L’al·lèrgia a la lactosa no existeix!

Cada vegada és més freqüent que la gent vagi al metge per saber si té “al·lèrgia a la lactosa”, ja que la llet no se’ls posar bé. La majoria de les vegades es tracta d’una alteració intestinal que produeix una intolerància a la lactosa, no una al·lèrgia. Diferenciar-les i diagnosticar-les no és complicat i pot millorar molt la qualitat de vida.

Al·lèrgia a la proteïna de la llet

La llet i, en general, els lactis contenen dues proteïnes: la caseïna i la gammaglobulina bobina, que són altament immunogèniques; això significa que generen més demanda al sistema immunològic i l’arriben a esgotar, fet que el converteix en més vulnerable. Aquestes proteïnes difícils de pair són absorbides al flux sanguini i poden contribuir al desenvolupament de malalties autoimmunes. Sempre que diem que una persona és al·lèrgica a la llet vol dir que hi ha una alteració del seu sistema immunològic, de manera que aquest reacciona contra les proteïnes que componen aquest aliment. Sol afectar sobretot nens molt petits i els símptomes poden ser molt variats; fins pot arribar a implicar a diferents òrgans i pot produir reaccions molt greus.

Els símptomes que apareixen més sovint en una al·lèrgia són:

  • Cutanis: tipus urticària, granits, pell enrogida o fins i tot inflamada.
  • Digestius: picor a la llengua, paladar o gola, diarrea, sagnat en la femta, dolor abdominal, reflux i fins i tot rebuig de les preses en els nens molt petits.
  • Respiratoris: picor de nas i ulls, esternuts, mucositat, llagrimeig, dificultat respiratòria.
  • Anafilaxi/xoc anafilàctic: símptomes generals greus que poden arribar a desencadenar la mort.

El diagnòstic el fa el metge al·lergòleg mitjançant proves específiques en pell i sang i, de vegades, també pot ser necessària una endoscòpia amb biòpsia. Si s’és al·lèrgic a la proteïna làctia, amb una mínima ingesta, encara que sigui de traces, es pot desencadenar una reacció molt greu; d’aquí la importància d’una dieta estricta exempta de qualsevol tipus de producte lacti. Actualment, la legislació obliga que tots els productes que continguin proteïna de llet ho portin imprès amb claredat dins dels ingredients. En qualsevol cas, el millor tractament és la prevenció; però si per error s’ingereix algun tipus de derivat lacti, la persona sempre hauria de portar a sobre adrenalina autoinjectable per tractar i revertir una possible reacció greu.

Què passa, llavors, amb el calci?

El calci dels lactis de qualitat s’absorbeix en un 32,1%; el del bròquil s’absorbeix en un 61,3%; el de la coliflor, en un 68,6%; el de la col arrissada, en un 49,3%, i el del sèsam, en un 20,8%. També hem de tenir en compte com influeixen la sal i sucre en l’absorció del calci: el consum excessiu de sal incrementa l’excreció urinària de calci. A Espanya, en trenta anys, el consum de sucre s’ha multiplicat per tretze (especialment amb les begudes ensucrades) i el seu consum redueix la densitat òssia i incrementa el risc de fractures. A més, prendre sucre augmenta els nivells de cortisol, hormona associada al deteriorament ossi.

Si prenem lactis per obtenir calci, no oblidem que els herbívors s’alimenten de pastura, i que, justament en el regne vegetal i concretament en les fulles verdes barrejades amb llavors de sèsam, algues i lleugerament saltades, trobem molt de calci biodisponible. També contenen força calci les algues hiziki, les llavors de sèsam negre o les ametlles. No hem d’oblidar, a més, que per metabolitzar el calci cal vitamina D, que l’obtindrem de l’exposició al sol o per mitjà d’aliments assecats al sol; ni tampoc que l’exercici físic acompanyat de respiracions conscients és imprescindible per a una bona salut òssia. Si preneu làctics, procureu que sempre siguin de procedència orgànica, d’animals que pasturen en llibertat, sense hormones, ni antibiòtics. Així mateix, es poden tenir en compte els liquats vegetals i els productes amb segell vegans de qualitat, que poden satisfer molt bé la necessitat de consumir productes lactis que aporten emocions d’amor i protecció.

Cristina Arroyo
Cristina Arroyo

Tècnica en dietètica i nutrició, naturòpata, assessora nutricional i cuinera saludable

    @crispuarroyo