Que l’obesitat és, com molts altres, un problema de classe no és cap novetat.

Segons la darrera Enquesta Nacional de Salut de l’INE, el 28% dels infants i joves entre dos i disset anys de l’Estat espanyol té obesitat o sobrepès. Aquesta xifra, que ha anat creixent sostingudament al llarg dels últims anys i que per si sola ja és prou alarmant, va acompanyada d’una altra dada encara més preocupant: els fills amb obesitat de treballadors no qualificats (un 13,1%) dobla la xifra dels fills amb obesitat de directors i gerents de grans empreses i de professionals tradicionalment associats a llicenciatures universitàries (un 4,9%). És a dir, l’obesitat infantil depèn del nivell econòmic i dels estudis dels pares i mares.

Aquest juliol, també hem vist com un estudi pioner demostrava que l’oferta de menjar porqueria a prop de les escoles és molt més gran als barris de rendes més baixes. Segons l’estudi, el 95% de les escoles madrilenyes tenen diversos locals farcits de brioixeria industrial i begudes ensucrades en un radi de 400 metres, és a dir, a menys de cinc minuts caminant. Però el biaix de classe encara és més contundent: les escoles de barris humils tenen un 62% més botigues d’aquest tipus al voltant respecte de les dels barris de rendes mitjanes; mentre que les escoles de barris de rendes altes, tenen un 41% menys de botigues d’aquest tipus que les de renda mitjana.

Probablement, obtindríem xifres proporcionalment inverses si busquéssim quina mitjana de botigues de fresc i d’establiments especialitzats en alimentació ecològica trobem als diferents barris de les ciutats o a les diferents poblacions. Desconec si ja hi ha dades que ho mostrin, però sembla evident que la concentració de botigues especialitzades en alimentació bio es troba a les zones de rendes mitjanes i altes. I aquesta és només la punta de l’iceberg.

De fet, el problema comença des de ben petits i s’estén a diferents àmbits i estadis de la vida com una taca d’oli. Al seu llibre sobre maternitat feminista Mama desobedient, Esther Vivas explica que la sobirania alimentària ja comença quan som nadons, amb la lactància materna, perquè, sovint, donar el pit o el biberó no és una opció sinó una imposició que depèn, per començar, de l’extensió de la baixa maternal que pugui permetre’s la mare (els sis mesos de lactància exclusiva que recomana l’OMS són impossibles de complir amb els escassos quatre mesos de baixa remunerada). Les mares que no es poden permetre deixar d’ingressar un sou durant uns mesos més es veuen obligades a deixar el pit i a optar per fórmules de qualitats diferents que ofereix la indústria. Així que ja hi som amb les diferències de classe.

L’informe de Justícia Alimentària “Mi primer veneno” ja explicava la diferència abismal entre la composició de dos tipus de potets de fruita per a bebès de les marques Hero i Nestlé, el convencional i l’ecològic. El convencional, molt econòmic, estava compost bàsicament per aigua amb midó, sucres i altres additius. La gamma prèmium, en canvi, molt més cara, estava feta de fruita ecològica en un 100%, sense additius, midó ni aigua. Dit d’una altra manera, i tal com suggereix l’informe, és possible que Hero i Nestlé ofereixin dos productes diferents dirigits a dos públics diferents: un amb un nivell de formació alt i que sol llegir i interpretar correctament les etiquetes dels productes i l’altre, acostumat al menjar barat i de poca qualitat, possiblement convençut que el que compra li aporta tots els incomptables beneficis que li promet la publicitat.

Democratitzar l’accés al menjar saludable a tots els substrats socials és absolutament imprescindible, però abans cal que en democratitzem el coneixement i la informació.

Si seguim estirant, trobarem mil i un exemples que demostren que, si neixes en una família pobra, hispana, afroamericana o asiàtica i amb un nivell educatiu baix (batxillerat o inferior), tens moltes més possibilitats d’acabar fent una dieta alta en sucres, sal i greixos, que no pas si pertanys a una família blanca, rica i amb estudis superiors. És a dir, moltes més possibilitats de tenir diabetis o obesitat infantil, així com un munt d’afeccions i malalties futures directament relacionades.

Menjar sa no ha de ser una opció per als rics. No pot ser que les famílies creguin que els productes processats que donen als seus fills són més saludables que el menjar real que podrien cuinar ells mateixos i que podria ser, a més, més barat. No pot ser que els pares i mares posin el crit al cel quan senten que algú decideix donar cigrons per esmorzar al seu fill en comptes de galetes i cacau en pols.

Democratitzar l’accés al menjar saludable a tots els substrats socials és absolutament imprescindible, però abans cal que en democratitzem el coneixement i la informació.

Per aconseguir-ho, calen més impostos per als productes insans, però també menys impostos per als frescos de primera necessitat. Cal regular d’una vegada per totes la publicitat enganyosa i la informació de les etiquetes. Cal regular l’ús dels termes falsos i ambigus com “100% natural” o “sense additius”. Calen ajudes per impulsar els negocis i la indústria d’aliments saludables. Calen dietistes i nutricionistes als CAP i als hospitals. Cal una oferta alimentària sense processats, basada en aliments reals i ben equilibrada als menjadors escolars públics i privats, als centres sanitaris, a les residències per als avis, a les cantines de les empreses… Cal plantar cara a la indústria alimentària.

Marta Costa
Marta Costa

Periodista i Postgrau en Comunicació Alimentària.
Coordinadora de continguts d'Etselquemenges.

  @marta_coor