Del bon informe “Atrapados”, presentat fa poc per la fundació Changing Markets per ajudar-nos a entendre què comprem quan comprem peix o marisc, comento que:
No m’ha sorprès la dada que confirma que, més de la meitat dels peixos que consumim no han estat pescats, sinó recol·lectats, perquè són criats en instal·lacions aqüícoles.
No m’ha sorprès perquè els oceans estan contaminats, bruts i esgotats. Com diu l’informe, més del 90% de les poblacions de pesca marina han estat sobrepescades, la qual cosa ha deixat moltes famílies costaneres, sobretot de països del Sud Global, sense el seu mitjà de vida.
Ni que l’informe expliqui que és fals l’argument esgrimit per impulsar l’aqüicultura. Criar peixos no és una fórmula màgica per aturar el col·lapse marí i recuperar la salut oceànica, és només un mecanisme per poder continuar comercialitzant peix als estómacs més rics. L’aqüicultura de salmons, orades o llobarros s’alimenta de pinsos fabricats a partir dels anomenats peixos pelàgics –com sardines, arengades o anxoves–, que ja representa una cinquena part de tota la pesca mundial.
No em sorprèn que aquest malbaratament pel capritx de menjar unes espècies i no unes altres sigui el responsable de molta fam en llocs com el Perú, Gàmbia o Mauritània, on tenen (o tenien) en la seva dieta bàsica plats amb sardines o sorells. De la mateixa manera, les seves mars s’han empobrit, ja que d’aquestes espècies en depenen altres peixos més grans i, fins i tot, mamífers marins i ocells.
Tampoc m’ha sorprès saber del cert que aquesta menja de proteïnes robades es comercialitza sobretot en les grans superfícies, que controlen més del 70% de totes les vendes de peix que fem a l’Estat espanyol.
De fet, tampoc ha estat una sorpresa saber que, en la classificació que han fet de tretze supermercats, tots treguin una nota inferior al 12,5 sobre 100, pel que fa al compromís social i sostenible en aquest sector.
El que m’ha sorprès de debò, i molt, és l’esforç que han fet en aquesta organització per dilucidar quina és entre totes aquestes grans superfícies la menys dolenta. Per això em sembla tan encertada l’afirmació de Stanislaw Jerzy Lec quan diu: “Si un caníbal fa servir forquilla i ganivet per menjar, és un progrés?”
