Sabíeu que l’albergínia va tenir molt mala reputació? Se li atribuïa la capacitat de provocar bogeria fins al punt que va ser batejada com a Solanum insanum. Afortunadament, aquesta immerescuda mala premsa ja fa temps que ha passat i ara té un nom diferent (Solanum melongena) i se li reconeixen propietats molt beneficioses.

L’albergínia es considera nativa de l’Índia, ho sabem pels innumerables documents escrits anteriors al 2.000 aC que l’ubiquen en aquest país i d’altres de limítrofs. La introducció de l’albergínia a Europa es va produir durant l’edat mitjana i sembla ser que va ser a través dels comerciants àrabs de la península Ibèrica. Des de llavors, se’n va estendre el cultiu amb molt d’èxit als països mediterranis.

Propietats nutricionals

L’albergínia és aigua en un 92% i té un contingut en proteïnes baix, hidrats de carboni i cap greix. Comparada amb altres verdures i hortalisses, conté una quantitat mitjana de fibra. El seu contingut en vitamines no és específicament rellevant en comparació amb la resta d’hortalisses, però tot i així conté:

Vitamina A (en forma de betacarotè): és un pigment groc-ataronjat que queda emmascarat per un altre de color fosc (antocianines) que li dóna aquesta coloració tan característica. La vitamina A és necessària per al bon estat de la retina. Ajuda a formar i mantenir la pell, el cabell i les mucoses. És necessària per al creixement dels ossos, de les dents i la reproducció.

Vitamina C: conté 5 mg de vitamina C per 100 g d’albergínia. Aquesta vitamina és essencial per al bon funcionament del nostre organisme perquè intervé en moltes reaccions metabòliques. A més, com que s’elimina per l’orina (és soluble en aigua) convé ingerir diàriament aliments que en continguin.

Vitamines del grup B: conté especialment vitamina B9, que intervé en la producció de glòbuls vermells i blancs, en la síntesi de material genètic i en el tancament del tub neural del fetus.

Pel que fa als minerals, els més abundants són:

Potassi i calci: el primer és un mineral imprescindible per a la transmissió i generació de l’impuls nerviós i l’activitat muscular normal, i evita les rampes a les extremitats. A més, intervé en l’equilibri de l’aigua a dins i fora de la cèl·lula. I el calci és el mineral més abundant del cos. La seva funció principal és la d’ajudar a construir i a mantenir ossos i dents, alhora que intervé en els processos de coagulació sanguínia.

Efectes sobre l'organisme

Els efectes positius del consum de l’albergínia produïda a l’aire lliure durant la seva temporada plena (estiu), són diversos:

Estimuladora de la funció del fetge i la vesícula: l’albergínia, sempre que es cuini de manera senzilla i sense fregir, pot ajudar a afavorir les bones digestions perquè té un efecte estimulador de la funció del fetge. A més, les substàncies que li donen el sabor amarg tenen un efecte colagog, és a dir, estimulen el buidat de la vesícula biliar. La vesícula emmagatzema la bilis del fetge i està a punt per abocar-la sobre l’intestí prim amb l’objectiu d’afavorir la digestió dels greixos.

Conté potents antioxidants que ens ajuden a prevenir l’envelliment, el risc cardiovascular i les malalties degeneratives: l’albergínia conté nivells elevats d’àcid clorogènic, un dels antioxidants més potents que produeixen les plantes per protegir-se de les infeccions. També s’han identificat antocianines (flavonoides), uns pigments de color morat amb propietats molt antioxidants i que es troben a la pell de l’hortalissa. Aquestes substàncies sembla ser que tenen un efecte protector demostrat contra les malalties cardiovasculars, les degeneratives i el càncer.

L’efecte negatiu més destacable de l’albergínia és a causa del seu contingut en solanina: és molt adequat restringir el consum de solanàcies (patates, tomàquets, albergínies i pebrots) en cas de tenir inflamació a les articulacions o problemes d’ossos. La raó és que aquesta substància extreu el calci dels ossos i l’acumula en forma de cristalls, cosa que contribueix encara més a la descalcificació i inflamació.

A més, la nostra xef ens fa una recomanació molt útil: en un model alimentari sense lactis ni gaire producte animal com el que promovem des de la nostra revista, les solanàcies haurien de ser un ingredient secundari per donar color i sabor als plats. I si s’opta per un consum més regular de solanàcies durant l’estiu, per compensar la pèrdua de minerals que comporta, hauríem d’incloure ingredients rics en minerals com la sal marina, les algues marines, les anxoves, el pernil ibèric, etc.

Canvis vitals

L’albergínia, segons la medicina tradicional xinesa, té una naturalesa tèrmica que tendeix a refredar, té un sabor dolç, redueix inflamacions i actua diluint la sang estancada. És específica per al tractament de la sang coagulada que afecta l’úter i també té acció homeostàtica (redueix el sagnat). S’utilitza per tractar les hemorroides amb sang, sang a l’orina i sagnat en general.

Influeix en el fetge, en l’úter i és particularment beneficiosa en la resolució d’emocions reprimides i en els efectes negatius que afecten aquest òrgans.

D’acord amb Paul Pitchford (a Sanando con alimentos integrales), les dones embarassades han de menjar albergínia en quantitats moderades.

Un remei natural a partir de l’albergínia consisteix a matxucar-ne la polpa i utilitzar-la per suavitzar cremades (sobretot les solars). Tradicionalment, també s’ha utilitzat per tractar berrugues i per alleugerir les zones adolorides del cos afectades per malalties reumàtiques, gràcies al seu efecte balsàmic.

 

Com es cuina

La qualitat de l’albergínia es basa en la seva uniformitat, fermesa, color de la pell i mida. En general, les albergínies més gustoses són les més tendres i fermes, amb la pell llisa i brillant, de color morat fosc i de més pes en proporció a la mida. La pell no ha de tenir taques, arrugues ni zones toves.

Un truc per saber si l’albergínia està ben madura consisteix a fer una lleugera pressió amb els dits sobre la pell. Si els dits deixen marca, l’albergínia està madura.

Com que és un aliment delicat, convé manipular-la amb cura i refrigerar-la fins que us la mengeu. És aconsellable mantenir-la aïllada de la resta de fruites i verdures, ja que reacciona amb l’etilè produït pels altres vegetals i es fa malbé abans.

Convé evitar les coccions que facin que absorbeixi massa oli (fregits) o que es pugui cremar (a la brasa). Cap de les dues coses és saludable, la primera perquè en ser un teixit tan esponjós, l’albergínia s’omplirà d’oli i la segona perquè es poden generar acrilamides, que són cancerígenes.

Per poder aprofitar l’acció antioxidant dels antocians convé no pelar l’albergínia. I per poder menjar-nos aquesta pell sense que sigui desagradable al paladar, convé triar els exemplars més joves i tous.

Cultiu ecològic, proper i de temporada:

A l’Empordà es cultiva una varietat d’albergínia, la bonica. Es tracta d'una varietat d'aquesta hortalissa, introduïda pels àrabs, que és autòctona empordanesa. Té una forma entre arrodonida i ovalada i un color morat fosc i brillant. La carn és blanca i amb llavors menudes. Té un gust suau i gens amargant i és molt versàtil a la cuina, tant per fer la tradicional escalivada o per fer coques de recapte. Demaneu sempre que us sigui possible albergínia de producció local i a pagesos de confiança.

Receptes bàsiques

Coca de recapte apta per a celíacs

  • 250 ml de polenta integral ecològica (1 vas)
  • 4 vasos d’aigua mineral
  • 1 polsim de sal marina fina
  • 3 tomàquets madurs
  • 3 cebes
  • 3 albergínies
  • 3 pebrots
  • 6 sardines
  • Julivert
  • Oli d’oliva verge extra de primera pressió en fred

Elaboració

  1. Feu bullir 3 vasos d’aigua mineral amb una mica de sal. Talleu-ne l’ebullició amb el quart vas d’aigua mineral i aneu afegint-hi la polenta a poc a poc, en forma de pluja, batent-ho constantment amb varetes per evitar que s’hi formin grumolls.
  2. Remeneu-ho a foc lent fins que la sèmola estigui cuita i la consistència sigui espessa (el temps de cocció dependrà del tipus de polenta).
  3. Esteneu la massa en una placa de forn i distribuïu-hi per sobre les cebes tallades fines, el tomàquet, l’escalivada prèviament feta amb les albergínies i el pebrot. Ho posem al forn 30 minuts a 180 ºC.
  4. Decoreu-ho amb el julivert.

Resum

L’albergínia és una hortalissa d’estiu amb propietats antioxidants destacables però convé no abusar-ne si es tenen problemes d’ossos.

Montse Reus
Montse Reus

Dietista i Ambientòloga

  @montsereus1   @montsereusdietista