Mas El Guiu: emporta-te’n un trosset a casa

Vedella a la jardinera, lasanya de carn, pollastre a la brasa, macarrons amb carn i verduretes… Obro la nevera i és plena a vessar d’aquests i altres plats deliciosos, casolans i, el més important, saludables, fets amb producte fresc i sense additius ni colorants. Però per saber-ne més, d’aquesta feliç troballa a la cuina, he de començar pel principi.

Si ens endinsem a la plana de Vic, concretament a Santa Cecília de Voltregà, ens trobarem, al bell mig de la natura, amb el Mas El Guiu, on des de fa un any es dediquen al menjar preparat.

Quan hi arribo, l’Isidre, el “cap” de la família Castanyer, que fa cinquanta anys que és a la casa, em rep molt amablement i em fa una petita ruta per les instal•lacions: les sales de conservació dels aliments, la cuina, el magatzem on es guarda a la temperatura adequada el menjar que ja s’ha cuinat, etc. Ho fa de manera entusiasta; es nota que està orgullós tant del seu equip com de veure en què s’ha convertit el negoci. I és que durant els anys en què la família Castanyer ha estat a El Guiu, han fet el recorregut habitual en aquesta zona. Va començar sent una finca agrícola, amb una mica de bestiar; després van créixer de pressa i es van especialitzar en porcí. Ara fa un any, però, com deia, l’Isidre i la seva dona, la Montse, van decidir fer un cop de cap i canviar del tot la feina al mas.

“Com que ja teníem una edat, ens vam plantejar com volíem que fos El Guiu d’aquí a vint anys. I hi havia dues possibilitats: o ampliàvem el bestiar, sense involucrar les nostres filles −que fan una activitat diferent de la nostra−, o fèiem el que hem fet, que és reduir bestiar i implicar-les en un negoci nou, i alliberar així una part de les nostres instal•lacions de bestiar i fer una activitat que transformés el producte mateix”, explica l’Isidre. A més, van transformar part de la finca en horta per poder complementar els plats de carn tant com fos possible. Aquest espai el gestionen a través de la cooperativa Sambucus, dedicada a la inserció social de persones amb dificultats per treballar i que conrea una gran varietat de verdura ecològica.

Era un repte important: van passar de tenir un negoci que tenien treballat i molt madur, a un altre del qual desconeixien moltes coses. Una de les raons per les quals van optar per aquest camí va ser perquè tant a la Montse com a la mare de l’Isidre els agradava molt cuinar. Segons l’Isidre, haurien pogut vendre carn fresca o els típics embotits de la comarca, però els va semblar que la veta de mercat dels plats preparats era la que havien d’explotar per com s’anava desenvolupant la societat: “Hi ha menys hores per cuinar i menys encara, sobretot, per cuinar plats saludables i elaborats, per això sovint s’opta pel recurs fàcil d’un pa amb tomàquet i una pizza; i, si això és el més habitual, la salut se n’acaba ressentint”, afegeix. El que veia clar era que significava una oportunitat per a ells, per al sector i per al territori. Per què? Perquè a l’època dels avis de l’Isidre, ells, el sector primari, eren els “subministradors d’aliments de la societat”, però això s’ha perdut amb el procés d’industrialització, s’ha deixat tot en mans de la indústria. “Hi ha hagut coses que no s’han fet prou bé i ha crescut una consciència, sobretot en la gent jove, que no ens ho podem menjar tot, que cal recuperar alguns valors que hem perdut. Aquesta és una gran oportunitat per a nosaltres, els productors. No som els millors en preus però som capaços d’oferir un equilibri qualitat-preu que una altra empresa més industrial no farà”.

Tots els productes que no fan al mas van a buscar-los a l’origen, a productors de la comarca, a cooperatives, etc. “Als clients els agrada veure la cara de qui produeix els aliments que compren, saber qui hi ha al darrere”. Per això animen tots els possibles clients a visitar casa seva i veure quin és el procés que segueixen, cosa que els permet donar un valor afegit a la producció. Però no cal anar necessàriament al Mas El Guiu per tastar els seus plats: ara mateix els distribueixen en el camí que uneix Osona i Barcelona, és a dir, al llarg de la C-17 (són presents a la Garriga, Granollers, Manresa, tot el Vallès, una mica del Maresme, etc.). Concretament, tenen tres línies de mercat: per una banda, les botigues tradicionals, tant en forma de carnisseria com de forn de pa. En aquest cas, aquests establiments busquen un producte diferent, un producte que no sigui el mateix que hi ha a les grans superfícies o supermercats a un preu més baix que el seu. Per l’altra, els bars granja, que no tenen cuina però fan esmorzars, entrepans i alguna cosa més. Gràcies a donar-los el menjar en un format acabat, els bars compren menús sencers i els serveixen. Així poden oferir dinars, cosa que abans no podien fer. Finalment, també fan menús per a menjadors d’empreses i estan buscant, a més, la manera d’introduir-se en escoles superiors i universitats, segurament mitjançant màquines expenedores. Perquè l’Isidre i els seus volen anar a més, arribar a més gent, introduir plats nous. Evidentment, també reben gent particular que els encarrega menjar per a una festa, per a un dinar o per a un esdeveniment molt concret, com va ser el cas del festival Sònar, que els va demanar quatre tipus d’entrepans diferents.

L’Isidre és del parer que la tecnologia pot fer moltes animalades però que també pot fer un gran servei a la societat, que la qüestió és trobar un equilibri. “Nosaltres treballem sense colorants ni additius i això és gràcies a la tecnologia. Això, deu anys enrere, no hauria estat possible. Tenim instal•lacions de fred, sabem quins processos de cocció i de conservació són necessaris, sabem què hem de controlar de l’ambient pel que fa a bacteris i infeccions, sabem com ho hem d’envasar, etc. Abans la solució passava per afegir-hi pols, ara podem estalviar-nos-ho”.

Unes hores més tard, després de la ruta per les instal•lacions i de la xerrada amb l’Isidre, me’n vaig carregada fins a les dents de safates amb els seus plats. L’Isidre vol que comprovi de primera mà el que m’ha estat explicant sobre el que fan a El Guiu, sobre la qualitat del seu producte.

I ara és quan tornem a la meva nevera. Totes aquelles safates no hi van durar pas gaire; de fet, puc dir que la visita va valdre molt la pena, sobretot pels canelons de carn –deliciosos−, l’arròs amb verduretes, el pastís de carbassó, les croquetes de rostit i les mongetes amb xampinyons (nyam!). Per cert, al seu web podreu trobar tots els plats que tenen disponibles segons la temporada, quins ingredients té cada un i tots els possibles al•lèrgens.

Laia Brossa

Periodista i filòloga

  @_lbrossa_